NÒTULES
PER AL BUTLLETÍ DE LA SOCIETAT D’ONOMÀSTICA
Fins a 2000
REUNIONS
ONOMÀSTICO-FAMILIARS
L’any 1984 unes 400 persones de cognom Lladó,
des d’artesans a un ministre, es van
reunir a la població empordanesa d’aquest nom amb l’bjectiu de conèixer i
esbrinar víncles familiars perduts.
Miquel Palau
Sampietro, tenaç organitzador, va anar més enllà organitzant una Associació de Persones amb Cognoms
Sampetrencs), és a dir, del tipus San Pedro, Santpere, Sampietro, Sampedor,
etc. Els seus components es desplaçaren l’any 1989 a Roma per a visitar la
tomba de llur patró. Més d’un centenar de sampetrencs van participar en
el viatge i foren rebuts pel Sant Pare.
Més tard aquest nombre fou
sobrepassat. Al 1994 es van reunir al monestir de Montserrat un miler d’homònims
d’aquest cognom. L’autor de la iniciativa va ésser Agustí Montserrat, i entre els assistents hi havia
alguna persona amb el nom de Montserrat Montserrat Montserrat.
Al 1994, Eduard Brosa va organitzar la reunió
a la Llacuna de les persones del tronc comú Busquet. Hi van fer cap 167
assistents. I des de l’any 1971 els Monés es reuneixen periòdicament, per
iniciativa de Pere Paulí Monés, a Badalona.
Altres vegades les reunions tenen una
motivació més directament familiar. L’il.lustre abat del monestir de
Montserrat, Antoni Maria Marcet i Poal (1878-1946) era fill del matrimoni
Miquel Marcet-Vicenta Poal, celebrat el 1842, que comptava l’any 1994 amb 1639
descendents. Se’n van reunir uns tres-cents aquest any al monestir.
JMAiO
SANT...
Un dels temaris onomàstics més abundosos per
nucli urbà és el nom d’algun sant o santa. Dels 8000 ajuntaments espanyols,
comencen amb Sant... o Santa... uns 417, als que caldria
afegir-ne 25 més amb la partícula present a llur etimologia, com ara Saelices (San Felices). La província
campeona és Barcelona, amb 70 municipis, cosa que representa més d’un 20 % del
nombre total. Els més abundosos a Catalunya són Sant Martí (10), Sant Feliu
(6), Santa Maria (6), Sant Pere (6) i Sant Joan (5).
JMAiO
BARRUFET
A un recent
programa de televisió hi van concórrer unes quantes persones de noms i cognoms
singulars. Una de les participants es deia Barrufet.
Els Barrufet
s’ha anat acostumant, amb una certa recança, a ésser motiu de facècies i
comentaris arran dels menuts i simpàtics personatges blaus del Cavall Fort. Però el cognom és d’allò
més corrent al meu poble natal de Juneda, on d’uns 3000 habitants n’hi ha uns
500 que el porten.
Segons
l’il.lustre arabista Pere Balañà, es tracta de la derivació d’un típic nom àrab, abu-Arafat, “fill d’Arafat”. El nom
Arafat és ben viu encara a Palestina, com veiem tot seguit a través de la
premsa (Yasser Arafat, cap de l’autonomia palestina).
JMAiO
UN NOM SENSE PERSONA: ELENA
FRANCIS
El consultori
radiofònic d’Elena Francis va resoldre durant trenta-set anys els problemes i
frustracions relacionats amb l’amor, la família i el sexe de moltes dones. Va
deixar d’emetre’s al 1984, i només aleshores es descobrí que en realitat la
mítica senyora era un equip de periodistes i psicòlegs. Uns quants anys més
tard un d’ells, Juan Solo Viñolo, s’atribuí l’exclusiva paternitat dels guions,
cosa que va motivar un contenciós, que encara dura, amb la família Fradera-Bes,
propietària del fomós consultori. El nom de la seva fictícia protagonista havia
estat inspirat en el d’un dels membres de la família, Francesca Elena Bes i
Calvet.
JMAiO
EL NOM GENÈRIC CONTRA
L’INDIVIDUAL
Al 1995 un grup
d’entitats cíviques va demanar a l’Ajuntament de Barcelona que canviés el nom d’un
tram del carrer Sèneca, on subicava una llibreria de material neonazi. Els
signants proposaven un altre nom: Anna
Frank. Una mena de compensació.
L’agut
escriptor
JMAiO
SORT
Aquest nom va
resultar d’allò més apropiat per a aquest poble del Pallars Sobirà pels
importants premis de loteria que l’afavoriren els anys 1994 i 1995.
L’administració local de loteria, ja desbordada per la clientela, s’ha ampliat
a botiga d’articles màgics de tota mena, des d’imatges de Sant Pancraç a olis
màgics, passant per amulets, potes de conill i tot allò que hom vulgui
trobar-hi. Per molts anys.
JMAiO
SOBRE L’ORTOGRAFIA DELS
PRENOMS PERSONALS
Cal escriure
Elisabet o Elisabeth? Ingeborg, Ingeburga o Inguebúrgia? Heus ací una qüestió
complexa, agravada als darrers temps d’aparició galopant d’antropònims exòtics.
La pregunta, plantejada esquemàticament, fóra: ¿Cal intentar aproximar-nos tant
com puguem a la grafia original, encara que sigui al preu de modificar la
pronúncia, o adoptar la grafia del nom a les regles catalanes per a deformar-la
al mínim?
No podem
oblidar que una paraula és, abans que res, un fenom fonètic, i per això, en
altres temps on la cultura oral era prepondrant davant l’escrita, va resultar
lògica la segona solució, eliminant hacs, afegint us mudes, etc. Així es
donaven amb tota naturalitat les passes Eisabeth
> Elisabet, Ingeborg >
Ingeburga, etc. Però, dit això, no pdem obviar un seguit de factors que
compliquen el fenomen.
1. No cal dir
que l’aproximació a la forma de pronunciar catalana duria a la modificació
ortogràfica en molts casos. L’hac d’Elisabeth
indicava una aspiració en llengua hebrea, però avui aquesta no es dóna al
català (o, en tot cas, es dóna d’una forma molt diferent), motiu pel qual
sembla prudent, cercant la màxima simplicitat, suprimir aquest signe esdevingut
inútil. Similarment podríem dir de Jonathan
> Jonatan, Ruth > Rut, etc.
Les
complicacions són de vegades més grosses, com el el cas d’Ingeborg. Al suec antic, la g sona forta, de manera que, per
aproximar-nos al so original, caldria intercalar-hi una u muda. Però, amés a
més, l’o sona d’una faisó gairebé impronunciable per a nosaltres, i resulta més
aproximat substituir-la per una u. Finalment, la terminació -rg acaba èssent
substituïda per -rga o -rgia
Efectivament,
la llengua catalana, tot i suportar terminacions en consonants, s’inclina de
vegades per un arrodoniment de la pronúncia afegint una -a o una -ia. Per què
una o altra? A la pronúncia medieval, l’i final de paraules similars sonava
molt feble, no amb l’equisonoritat que sembla que suggereixin la igualtat de
mida amb l’a. Veiem això en noms com Marcelia,
on la pronúncia gairebé passa de llarg davant l’i, cosa que fa dubtar si
incloure-la o no a l’escriptura. Quan s’opta per aquesta darrera solució, poden
àdhuc sortir complicacions ortogràfiques secundàries, com Constància/Constança. Quan es manté l’i, el temps i la progressiva
preponderància de la cultura escrita acava atorgant-li un paper igualitari amb
l’a. I així veiem coexistir aleshores les formes Marcela/Marcèlia, Constança/Constància,
etc. La mateixa cosa passarà amb la nostra Ingueburga/Inguebúrgia.
3. Passant
al’accentuació, als escrits antics no es marcava l’accent ortogràfic, cosa que
ha menat a pronúnces més fàcils per al lector catalanoparlant... o el d’altres
llengües, quan el nom ens arriba a llur través. Un accent oportú, inexistent a
l’original, por facilitar i fidelitzar la pronúncia, igual que de vegades
s’escriu màrketing. Però molts noms han abastat, amb l’ús repetit, formes
vicioses que és avui molt difícil desterrar: gairebé ningú diu Bàrcino per
Barcino, ni Arquimedes per Arquímedes.
4. I què passa
amb els cognoms? En altres temps, no subjectes a registres civils, eren
castellanitzats amb tanta naturalitat com els prenoms, i així ens arribaven.
Nicolau Maquiavel (Niccolò Machiavelli)
o els Fúcars (Fugger). La progressiva
aparició de l’aldea global ha fet que es tendeixi avui a mantenir llur
invariabilitat a través de les diferents llengües, pero fins i tot així
apareixen complicacions degudes als diferents alfabets. Com ja comentava una
vegada el nostre fundador Enric Moreu-Rey, cal escriure Julio Iglesias o Khúlio
Iglésias? Khruschev o Jruschof (pronunciant la j a la
castellana!)? ¿Mao
Tse Tung o Mao Zedong? Pushkin o Puixkin? I no prenguntem què caldria
pronunciar, car si ho sentísim en llengua original segurament no ho entendríem.
Resumim: la llengua, com hem dit, és un
fenomen fonètic abans que res, cosa que justificà al seu moment la
catalanització dels noms. Però l’actual augment en el nivell cultural ha dut
una progressiva internacionalització, feta possible per un major coneixement de
les llengües estrangeres, i resulta cada cop més pinteresc mantenir grafies
“pròpies”, especialmente per a fenòmens d’abast universal com poden ésser
determinats antropònims. L’inconvenient esmentat al començament, la deformació
de la pronúncia,. tendeix a
desaparèixer mercès a aquesta major cultura lingüística, que atribueix en cada
cas la fonètica correcta a una paraula, encara que no sigui la que
correspondria d’acord amb les regles usuals del català.
En el camp dels
topònims la trasició és ja total, i als atles s’escriuen sempre aquests en llur
llengua original... o, millor dit, en l’oficial de l’estat que els domina, cosa
que també dóna lloc a conflictes, com sabem molt bé els catalans. Qui sabia, fa
uns anys, que Köln era Colònia o Wien era Viena?
I encara trobem en molts llocs l’antiga Lérida.
Aquestes formes originals, al començament exòtiques, van transcendint a la
parla corrent, i avui és freqüent dir i escriure Tehran, New York i molts
més. Amb això guanyem en una progressiva internacionalització de la cultura.
Aquesta
tendència a la forma escrita original s’està començant a donar també en els
antropònims, i potser serà completament habitual dins d’un segle. Però avui
estem en procés de transició, i per aquest motiu coexisteixen diferents
grafies, que provoquen els dubtes que comentem. I així arribem al final a una
conclusió més aviat pobra: no hi ha una resposta clara a la qüestió que titula
aquest article. Podríem limitar-nos a dir que com més ens apropem a la grafia
original d’un nom, mès avancem en direcció al futur. Però no oblidem que vivim
al present.
Tot i que...
compte, estem parlat de “la grafia original”... o de la seva versió anglesa?
Perquè, en realitat, és la que tendeix a imposar-se en el cas dels noms en
altres alfabets que no han “oficialitzat” una versió en l’alfabet llatí. També
aquesta és la direcció del futur. El progressiu domini de l’anglès en tots elc
camps ens mena, amb la nostra complaença o sense, a una
cultura internacional però marcada pel segell anglo-saxó, on sens dubte es
desenvoluparan, amb tota naturalitat, els nostres néts.
Josep
Maria Albaigès i Olivart
Barcelona,
abril 1996
LA
PATAFÍSICA AL REGISTRE CIVIL
Com és sabut, la patafísica és la ciència dels fets improbables o irrepetibles. Éssent l’experimentació un fet bàsic en la investigació científica, molts considerarien la patafísica com l’anti-ciència, però la veritat és que té molts practicants, des del seu creador, l’escriptor francès Alfred Jarry, fins a un matrimoni suec (els seus noms no han estat revelats per la policia) que van imposar al seu fill el nom de Brfxxccxxmnpcccclllmmmprxvclmnck ssqlbb11116 (segons ells, es pronuncia Albin).
La parella explicà que aquest nom era “una formulació plena de sentit i tipogràficament expressionista, que considerem com una nova creació artística en la tradició patafísica en la qual hi creiem”.
El jutge, que els comminava a donar al nen un nom menys original, no es va deixar commoure per aquest raonament i els imposà una multa de 5.000 corones (95.000 Pta). Els pares han apel·lat.
JMAiO
DE
FOSCOR, RES
Sembla que el mestre Coromines es va equivocar cercant etimologies rebuscades per a les xiruques, quan en realitat diuen que procedeixen d’un hipocorístic del nom de la dona del seu fabricant (Mercè).
Això va donar lloc a un article irònic d’en Quim Monzó, que, entre altres coses, acusava en Coromines de sortir poc de casa i preferir la foscor del despatx a l’aire fresc del carrer. Crec realment que s’ha passat d’injust el simpàtic escriptor: si hi ha algú que hagi voltat per tots els països catalans pam a pam, sense deixar ni un racó per veure ni una persona per entrevistar, ha estat en Coromines.
No cal que extremem el nostre estupor, però. La vida del periodista és molt apressada. Sovint li cal escriure sobre allò que no entén. Estic segur que en Coromines, des d’on sigui, disculparà l’ardor juvenil d’en Monzó.
JMAiO
SI ET DIUS BARTOMEU, PREMI
El poble murcià de Beniel té per patró Sant Bartomeu, nom que duien al
segle passat força naturals. Però les modes canvien, i a l’actual segle només
tres benielesos han estat batejats amb aquest nom, que ningú menor de
seixant-cinc anys duu ja.
Les autoritats van pensar què trista seria l’extinció del nom del patró, i acordaren dotar amb cent mil pessetes el primer natural del lloc a qui li fos imposat. Però no hi havia res a fer, tot i que el premi va ésser millorat amb el temps. Per fi, al 1995, ja al llistó de les 300.000 Pta, una danielesa acceptà batejar així el seu futur fill. Enhorabona, Bartomeuet!
JMAiO
L’INTEGRISME
I ELS NOMS
La premsa iraniana informava fa poc que un 1 % de la població del país s’havia canviat el nom: 589.000 persones havien adoptat uns altres cognoms i 77500 uns altres prenoms des de la revolució islàmica del 1979.
Així es tractava de bandejar noms no islàmics, aristocràtics, estrangers o “subversius”, com s’hagués dit ací en temps de Franco, como Gorg (llop) o Kaniz (eslava).
JMAiO
LES
QUATRE BARRES DONEN PAS AL GAT?
Dintre de poc, el símbol de Catalunya a les matrícules dels cotxes serà CAT. Cal suposar que més d’un l’adornarà amb un gatet (en anglès, cat = gat). Qui sap? A la millor, el simpàtic felí acaba éssent el símbol del nostre país.
A cada comunitat autònoma es farà una cosa semblant. En algunes, però, no hi estan gaire contents. Diuen que a Galícia, per exemple, no els fan gràcia les sigles GAL. Sí, com sona: sembla que volen demanar simplent una G o GA.
Aquesta nova normativa acabarà també amb el costum d’alguns xixonencs de venir a comprar-se el cotxe a Girona per tal de poder lluïr-hi una GI, que pot interpretar-se allí com “Gijón”, tot evitant el molest O (Oviedo). Rivalitats entre pobles n’hi ha a tot arreu…
JMAiO
ELS NOSTRES ENTRANYABLES REIS MAGS
Tradicionalment es considera que els simpàtics Reis Mags són tres, de
noms Melcior, Gaspar i Baltasar. El primer seria d’edat avançada i cabell
canós, el segon ros, i el tercer jove i de raça negra (segons Beda, el negre
seria Gaspar), i ofereixen al Nen Jesús llurs presents: or, incens, mirra.
A l’Evangeli de Sant Mateu, però, l’únic que en parla (2,1), es diu
textualment: “...heus ací que uns mags vinguts de les regions orientals arribaren
a Jerusalem”. És a dir, es tractava d’uns “mags”. No tres, ni reis. I no es diu
res de llurs noms. Encara que el nombre de tres sembla ésser suggerit pels
regals, no hi ha seguretat: a la catedral de Colònia estan enterrats els “quatre” Reis Mags, i en llengua armènia són dotze,
cada un amb el seu nom.
En la majoria de llocs són tres, però els noms difereixen força.
Vegem-ho:
Llengua siríaca: Kagpha, Badilma,
Badakharida
Llengua grega: Apellicon, Amerin,
Damascon.
Llengua hebrea: Magalath, Galgalath,
Serakin.
Llengua etiòpica: Ator, Sater,
Paratoras.
JMAiO
TRIPLE REPETICIÓ DE COGNOMS
És relativament freqüent que es casin dos germans amb dues germanes. Tres
amb tres ja no tant. La revista Lecturas
informà d’una triple boda d’aqueix tipus celebrada el 19.01.80 a St. Vicenç
dels Horts entre els germans Vázquez Granados (de més gran a més petit, Manuel,
Josep y Bernat) amb les germanes Brunetti Fernández (també respectivament por edats, Núria, Maria Josep
i Mercè). Els aparellaments no van respectar l’ordre d’edats: Josep+Mercè,
Manuel+Maria Josep, Bernat+Núria.
A aquestes altures, deu haver-hi ja una important generació d’aparents
germans Vázquez Brunetti.
JMAiO
BUSCANT DISTINGIR-SE EN EL NOM
El senyor Lluís Pérez i Sala, de St. Feliu de Cabrera (Barcelona), cansat dels seus dos corrents cognoms, els va juntar al 1942 per a afegir-hi el de sa mare, Capdevila, tan corrent a Catalunya com aquells.
Més justificat era el cas del senyor José de la Polla, que quan deia el
seu nom feia riure els homes i envermellir les dones,. Se’l va canviar el
mateix any.
JMAiO
NOMS PROHIBITS
No es freqüent que un jutge hagi de prohibir als pares imposar algun nom per respecte al decòrum del nounat. Al 1996 es van donar dos casos d’aquests quan dues parelles volien nomenar llurs respectius fills Satanàs i Tía.
JMAiO
MALA PATA
El señor Cabrafiga Galí, de Figueres (Girona) se sentia incòmode amb el
seu primer cognom. Després d’una sèrie de gestions burocràtiques va aconseguir
invertir l’ordre amb el segon.
Llàstima que el seu fill s’ha casat fa poc amb una noia de cognom Matías.
Com es dirà el nét?
Josep
Maria Albaigès i Olivart
NOVES
Al número 78 del Butlletí vaig afirmar,
equivocadamente, que a la catedral de Colònia hi havia la tomba dels “quatre”
Reis Mags. Una visita feta a la ciutat el passat estiu m’ha permès comprovar
que no és així. El relleu que adorna la tomba, a més dels tres Reis, hi ha
representat un quart personatge (un patge, probablement), que la imaginació popular
confongué amb un quart Rei, donant lloc a aquesta tradició, tan estesa, que els
fulls informatius de la mateixa catedral se’n feien ressò per a aclarir-la.
Queda la cosa rectificada. Mea culpa.
JMAiO
2001
BMW,
FUTUR ANTROPÒNIM
Informava La Vanguardia el 06.12.00:
Lucecita, venezolana, tuvo un disgusto de muerte
cuando le dijeron que no podía llamarse así porque la legislación española no
permite los diminutivos. A Luz le parece espantoso. Además, cuando nació su
hijo le quiso poner nombre de coche, Clío, y tampoco le dejaron. "¿Y a
ustedes qué más les da cómo yo le diga a mi niño? Como si le quiero llamar
BMW".
La Ley de Registro Civil espanyola, força permissiva quant a la imposició de noms, només conté tres prohibicions:
· Els hipocorístics (tot i aquesta norma és força vulnerable, com ho proven les Loles i Laies que han anat esmunyint-se per la barrera).
· Els noms de persona que corresponen al sexe oposat.
· Els noms contraris al decòrum de la persona.
És curiós que la senyora Lucecita hagués volgut vulnerar les tres prohibicions d’una sola tacada. Perquè Lucecita és sens dubte un hipocorístic per diminutiu, Clio és, més que nom de cotxe, nom femení (musa de la glòria i la reputació), i BMW... no cal dir quins problemes es toparia a la nostra societat algú amb aquest nom. Sens dubte a la seva mare podria resultar-li atraient, però la Llei protegeix també el fill.
JMAiO
PARAL×LELISMES
Els laboratoris
francesos Lille eren situats a la ciutat del mateix nom, al carrer de Gay-Lussac,
el famós químic. Aquest nom tan innocent va provocar les ires del principal
client estatunidenc de l’empresa, que protestà: “Jo no vull negocis amb un
laboratori domiciliat a Gay-Lussac Street” (caller de l’homosexual Lussac). El
bo del cas és que l’administració de la ciutat acccedí al canvi de nom, que
només fou desfet després de les protestes dels “flamencs rosats”, col×lectiu
homosexual de Lille (!).
Us fa riure
això? Veurem com acaba la queixa del col×lectiu musulmà de Badalona, els membres
del qual protestaren al febrer del 2001 contra el nom de la riera de Matamoros
(cognom d’un antic propietari), a la seva ciutat, fins i tot recolzats per
alguns membres autòctons. De fora vingueren…
JMAiO
BEGHIN-SAY
M’escriu la Mireia Moreu:
Un cosí de la meva mare, que treballava a l’Hotel Le Méridien (que té establiments a
diversos països) ens va explicar que per al d’un país àrab (Egipte?, no ho
recordo), van haver de demanar a l’empresa sucrera que els sumbministrava el
sucre en terroços embolicats, que no posessin el nom complet de l’empresa a
l’envoltori dels sucres. O sigui “B.-Say”, enlloc de “Beghin-Say”...
JMAiO
Com els presidiaris
La capacitat humana per generar horror és infinita.
L'inventari de les
barbaritats que ha comès la humanitat és tan abundant que mai no acabem de
saber-les totes. Jo mateix, que em tinc per una persona força informada, he
descobert tot just ara una nova forma de l'horror: prohibir a la gent que
dugui el cognom familiar.
Això va passar a Mongòlia el 1921 i és una altra de les grans aportacions
del comunisme soviètic a la civilització universal. Sembla que, després de
la revolució i en plena campanya per eradicar qualsevol vestigi de la
societat feudal, algun cap il·luminat va considerar que dur els noms dels
pares era reaccionari.
Durant prop de setanta anys, fins a la caiguda de l'URSS, els mongols no van
tenir cognom, només nom. Com que no era fàcil entendre's amb milers de
persones que duien un mateix nom i cap cognom, les autoritats els assignaven
números, que deu ser una cosa molt més progressista que els cognoms del pare
i de la mare.
Des de fa deu anys, els mongols estan recuperant
els cognoms de família,
però la cosa no és tan fàcil com semblava. El comunisme va esborrar, també,
la memòria.
(Joan Oliver, diari AVUI, 11-06-01
Tramès
per JMAiO
Noms indis
Cavall Boig, (1842?-1877), com tot indi, va rebre al
llarg de la seva vida diversos noms. De petit va ser Noi-de-pell-clara i El-que-mira-els-seus-cavalls,
de jove El-nostre-home-estrany. La
forma Cavall Boig no és tant un nom com un títol, que va heretar del seu pare: Ta-shunka-Witco.
La Vanguardia, 22.06.01
Tramès
per JMAiO
2002
Aprofitant le marques
petrolíferes
Al setembre del 2002 va córrer per Internet una
explicació, a mena de jeroglífic infantil, sobre les presumptes relaciones
entre les intencions d’USA de declarar la guerra a l’Iraq i les companyies
petroleres. Deia: “We SHELL not EXXONerate
Saddam Hussein for his actions. We will MOBILize to
meet this threat to vital interests in the
És a dir: “No perdonarem Saddam Hussein. Ens mobilitzem per a
neutralitzar aquesta amenaça per als interessos vitals al golf Pèrsic fins a
trobar una solució amigable. La
nostra millor estratègia és estar preparats. Si falla això, hi anirem per a
donar-li una puntada de peu al cul”.
JMAiO
...oooOOOooo…
Retolacions
de carrers
El 20.09.02 l’escriptor Quim Monzó comentava a La Vanguardia una divertida iniciativa
àcrata d’un grup d’“artistes-anticapitalistes” (sic), que van re-retolar alguns carrers de
París com a protesta pel poder creixent de les multinacionals. La Place du Panthéon passà a ser la Place Auchan (els magatzems Alcampo), la Place de l’Étoile (oficialment, Charles
de Gaulle), rebia un tercer nom, Place
Bill Gates. La Place de la Concorde
seria la Place LVMH (sigles del
holding que agrupa marques como Louis Vuitton, Dom
Pérignon, Christian Dior, Moët & Chandon, Hennessy, Loewe, Guerlain,
Givenchy, Sephora, Christian Lacroix...). I així una dotzena més.
«Home, no n’hi ha per tant», venia a
comentar Monzó, recordant-nos que a Kuwait hi ha una Pepsi Cola
Street (Així, en anglès), a Atlanta una Coca
Cola Street i a Sant Joan Despí un Carrer
de la TV3, i tots se sorprendrein si els titllessin per això de
capitalistes.
JMAiO
...oooOOOooo…
Curioses normes de
transcripció de topónims
El 29.12.02 es publicaven a La Vanguardia les normes per a la grafia de topònims al diari.
Aquestes venien motivades pel lògic desconcert de molts lectors que havien fet
notar la diversitat de criteris a l’hora d’escriure’ls, especialment pel que fa
a la llengua en què eren expressats.
Sembla molt bé que el diari reguli aquest fet, però no
podem evitar de manifestar la nostra perplexitat davant algunes de les normes.
Comencem amb la primera: “Los topónimos de España se
escriben en castellano excepto en los territorios bilingües, donde aplicaremos
la nomenclatura oficial. Todos los gentilicios y los nombres de las comunidades
autónomas se escribirán en castellano, excepto Catalunya (siempre en catalán)”.
Com a corol∙lari, s’afegeix: “Las capitales de provincia se escriben en
castellano excepto en el caso de Catalunya y Galicia, donde sólo es oficial la
denominación catalana o gallega, respectivamente.”
Això significa, suposem, que ja podem dir adéu a
grafies com Montsó. I caldrà dir Perpignan o Le Perthus? Perquè més endavant es puntualitza: “Catalunya Nord i
Països Catalans, por tratarse de conceptos políticos, se escriben en catalán”
(!). Comprendríem el criteri, però no que es justifiqui atribuint a aquestes
denominacions caràcter polític.
No s’acaba d’entendre que València, Castelló i Alacant
quedin excloses de la regla general d’escriure en català els topònims igual que
Bilbao, Vizcaya i altres topònims bascos. En canvi, sí que s’adopten A Coruña
(amb una A totalment prescindible), Ourense i restants topónims com Costa da
Morte.
En el cas basc, sembla que el redactor s’hagués
espantat de la reacció dels lectors. De manera, doncs, que Iruña continuarà fora de la premsa, i La Vanguardia haurà contribuït una mica al retardament de la
normalització lingüística a Euskadi.
JMAiO
2003
Picabo Street
M’informa la Mireia Moreu de l’existència d’una
esportista famosa, més que per les seves proeses al camp de l’esquí, pel seu
curiós nom. Es tracta de Picabo Street, que els dos primers anys de la seva
vida era coneguda pels seus pares simplement com “la nena”. Apremiats per a
donar-li un nom “real” quan volgueren fer-li un passaport, van triar el primer
que se’ls acudí (Picabo, lloc a l’estat d’Idaho, que significa “aigües
brillants” a l’idioma indi local. Quan tenia quatre
anys li oferiren canviar el nom, però ella preferí conservar el seu.
Val a dir que la noia va ser medalla de plata als Jocs
Olímpics a Lillehammer (Noruega) al 1994, i una altra d’or als de Nagano
(Japó). Ha estat protagonista d’algunes llegendes urgbanes, com que tenia
prohibit contestar al telèfon al seu lloc de teball per les confusions.
JMAiO
Nom prohibit
A la òpera Lohengrin,
el protagonista es casa amb la condició que ella mai no li pregunti pel seu
nom. Cuando a la nit de noces ella trenca la promesa, ell desapareix.
Noms actuals a
USA
Informa el periodista Vicent Verdú que el profesor estatunidenc de
psicologia Cleveland Evans ha estudiat l’evolució dels noms personals des de fa
25 anys. Ha localitzat 49 nens amb el nom de Canon i 300 noies amb el
d’Armani. Hi ha
sis nois anomenats Courvoisier, i, passant als cotxes, 22 noies amb el nom
d’Infiniti (un model de la gamma superior de Nissan), 55 nois apel×lats
Chevy (la contracció popular de Chevrolet) i cinc nenes amb el nom de Celica,
de Toyota. A la llista figuren altres curiosos noms, des de Timberland, Chanel,
L’Oréal i Kellogg’s fins a la cadena d’esports ESPN.
JMAiO