JUNIETA
COMPLEIX CENT ANYS
El 10 de setembre de 1889, M. Joan
Segura, rector de Santa Coloma de Queralt, escrivia l'article Excursió particular a Juneda, Cervià, Ulldemolins, Borjas
d'Urgell y Castelldasens, Tárrega y Verdú, que seria publicat en el vol.
XII del Butlletí de la Associació
d'Excursions Catalana, corresponent a aquell mateix any de 1890.
Aquest article és ben interessant i
ens afecta als junedencs per molts motius, ja que és el primer escrit sobre el
nostre poble des d'un punt de vista que avui en diríem turístic, i el primer on
apareix la famosa hipòtesi que fa derivar el nom de Juneda de l'antropònim romà
Junieta. En complir-se el segle just
de la seva aparició, és un bon moment de recordar-lo, cosa que farem amb la
reproducció de les parts que afecten a Juneda. Només hem adaptat l'ortografia a
les normes actuals.
L'any
passat, dimecres 28 d'agost, vaig pujar al cotxe que surt de Santa Coloma de
Queralt a les 5 h i arriba a Montblanc a les 7,30... A les 10 h vaig pujar al
tren que va a Lleida. En el camí que es fa entre l'Espluga de Francolí i
Vimbodí es veu a l'esquerra la imponent massa del monestir de Poblet... En els
noms de les estacions que vaig recorrent hi veig la petjada dels alarbs en
aquesta contrada, la darrera que ocuparen a Catalunya.
Vimbodí,
jo diria que és Ben-Bodí, o Beni-Bodí, en català fill de Bodí o bé
casa o família de Bodí (1).
Vinaixa.
Ben-Aixa o Beni-Aixa. Al nostre arxiu he trobat moltes vegades el nom d'una
dona mora Aixa.
Borges.
De l'alarb bordje, torre (2), segons
en Sanpere i Miquel.
Al terme de Juneda hi ha dues partides, una anomenada
Vimferri i l'altra Margalef. Vimferri em recorda el nom del poble Beniferri,
província i partit de València, on tant abunden els noms alarbs. Margalef, que
podria ser alteració de Bar-galef, en
recorda el nom d'un moro esclau que vivia a la vila Galifa, i el poble de
Benigalip, província d'Alacant, partit de Pego.
Arribo
a Juneda a bona hora: són les 12, i en bon dia, vigília de la festa major.
Amics que són com de la meva família m'hi esperen i m'acompanyen a llur casa i
taula, ja preparada per la meva vinguda.
Juneda,
nom de persona, Junieta o Junieda, derivat femení del romà Junius (3).
No
busquis allí res d'art ni d'arqueologia (4).
L'església parroquial és moderna. El seu altar major barroc,
mes de forma bonica i original (5); degué costar un dineral per sa escultura i
per l'abundància del daurat que ho és enterament tot de cap a peus. La
sagristia té una finestra tapada amb una prima planxa d'alabastre transparent en
lloc de vidre. Es veu la mateixa cosa en algunes finestres de l'església de les
Borges. El carrer major i la plaça tenen porxos (6).
El
terme sí que és bonic: regat, crec, en sa totalitat pel canal d'Urgell, ostenta
una exuberància de vegetació esplèndida. En tornar de passeig per la banda de
Torregrossa, a l'E al caient de la tarda m'he extasiat en la contemplació d'una
posta de sol com una glòria; les cases de tàpia en sa major part desapareixen
quasi del tot amagades dintre d'un bosc aparent format per l'abundosa i fresca
arbreda que voreja una i altra banda del canal; sobreïx emperò alguna que altra
casa, i sobre tot l'airosa i elegant silueta del campanar: en darrer terme la
daurada i rogenca novolada pintada pel sol ponent; tot això en mig de la immensa
planura de l'Urgell (7) plena de vinyes i oliverars.
Res
de característic no ofereix la festa major: si no és que els joves que amb atxa
van a la processó solen portar a l'altra mà un gros brot d'alfàbrega. Així és
com la mata olorosa que les dones es complauen en cuidar, tenint una espècie de
muda competència per veure qui la farà fer més grossa, el dia de festa major
acaba els seus dies destrossada perr les rústegues mans dels fadrins, més
acostumades que a les flors, a l'arreu i a l'aixada.
Les
partides del terme de Juneda tenen els noms següents: Vimferri, Safrà, Rogera,
Manreana o Manresana, Concabella, Pla de l'Eixalà, Pinell, les Forques,
Quadrats, Bassanova, les Planes, Femosa, Salat, Cabrahí, Pont de la Cova,
Ramàs, la Mina, Coma, Franquesa, Vidaló, Clot, Colls, Secà, Cós, la Llàntia,
Bas, Paradell, Margalef, Escarabat, Parrelles, Coriola, Cavalcador, Jovals,
Miravall i l'Aranyó (8).
Poden
servir de curiós comentari a alguns noms de la llista que acabes de llegir els
següents trossos d'una interessant escriptura del Llibre Verd de Lleida, la
qual explica la rodalia del terme d'aquesta ciutat en temps dels alarbs:
"de ipsa madriguera vadit terminus Ilerdae
usque ad Portal prope Miralcam, et sicut acqua vertit usque in Femosam et est
infra terminum juneta... et Turrisgrosza que fui de Monof qui fuit baiulus
Regis, et fuit ipsa turris dominicatura Regis. Turris Dabinpelach... et turris
de Ramon Roig... et turris Dabinaçalon... De turre de Guilabert vadit terminus
Ilerdae usque ad Almenara la Veylla, que est de termino Ilerda: et fuit
Davinferre. Et turris Davinjuniç... et casas Dabdalasiç... et turres Daldagag
et Davinvaxir..."
Aquest document ens dóna el nom de
persona evidentment àrab Abinferre,
d'on el nostre Vimferri, segurament propietari de la partida de terme d'igual
nom. La D que va davant d'Avinferre (Davinferre, D'Abinferre) és la preposició
pròpia per a expressar la propietat o pertinença. Altres noms alarbs del
fragment citat porten idèntica preposició: Dabinpelach,
Dabinaçalon, Dabinjuniç (9), Dabdalasiç,
Davinvaxir: per d'Abin-Pelach,
d'Abin-Açalon, d'Abin Juniç, d'Abdalasiç, d'Abin-Vaxir.
Seria interessant consultar el Diccionari geogràfic de Madoz
en les síl·labes Abin, Avin, Ben, Beni, Bin, Vin: trobaries una llarga
llista de noms de pobles evidentement d'origen àrab a les províncies de
València, Castelló, Alacant, Múrcia, on feren llarga estada els devots de
Mafumet.
Amb
aquesta explicació trobaràs més verosímil l'origen àrab de les Borges Blanques
(Torres Blanques), de Vinaixa i de Vimbodí.
En
la partida de les Forques hi havia plantades les que servien per a penjar els
malfactors (10).
En
el Cós hi ha el camí que solen fer els que es disputen la cordera (anyell),
corrent, el tercer dia de la festa major (11).
S'anomenava
de la Llàntia la partida on hi havia algun camp o camps, el producte dels quals
es destinava a alimentar la llàntia del Santíssim.
Rogera,
Manresana, Salat, Vidaló, Coriola i Jovals podrien ésser noms dels principals
propietaris de dites partides (12).
Dissabte
dia 31 vaig prendre el tren del matí per a recular fins a Vinaixa...
Santa
Coloma de Queralt, 10 de setembre de 1890
No cal transcriure més fragments de l'article, que ja no
ens interessen als junedencs. Sí que caldria remarcar la relativa escassetat de
descripcions arquitectòniques i antropològiques a la crònica, que esdevé
pràcticament un seguit de comentaris sobre l'etimologia dels topònims visitats.
Així, a part d'allò que hem vist, transcriurem que parla de Torrefeta,
derivant-la del llatí turris-fracta,
és a dir, "torre trencada, esberlada", deixant de banda la graciosa
etimologia popular sobre el poble ("torre feta", acabada), que el
contraposa a Castellserà ("castell serà", no fet, i val la pena dir
que en realitat aquest altre nom es deriva, sembla, de "Castell de
Celrà", nom de persona). També comenta l'origen de l'Albi (aleshores
l'Albí), que fa derivar del nom propi Albinus,
Castelldàsens (Castell de Hassan, nom àrab), la Serra de la Llena (per Santa
Elena), etc. Al llarg de tot l'article que comentem, Mossèn Segura dóna
abundoses proves del seu fi olfacte en explicar etimologies.
M'he detingut en alguns punts que mereixen un comentari
individualitzat pel que representen de coneixement de la Juneda de fa un segle.
Exposem-los tot seguit.
(1) Hipòtesi més que plausible: el cognom Bodí o Botí
existeix encara als pobles de la rodalia de Vimbodí.
(2) Cal matisar, però, que la paraula "torre"
té ací el sentit de "casa de camp, cabana".
(3) Heus ací la primera referència al famós Junius! Aquesta suposició seria
recollida per sacerdot Josep Santandreu en un sermó pronunciat just vint-i-cinc
anys més tard a Juneda, el 29.08.1915, i publicat amb el títol Religió i Pàtria, on, com està manat,
s'esmentava Mossèn Segura. Més tard també ho va fer Ramon Arqués Gorgues en la
seva coneguda història de Juneda, d'on passà a l'Enciclopèdia Espasa, cosa que l'ha convertida en un venerable
tòpic, que molts tenen per incontestable. Els personatges Junieta i Junius s'han
incorporat a la mitografia local, i recordo fins i tot una orquestra local dels
anys 50 amb el segon d'aquests noms.
De fet, no és pas gens inversemblant la suposició que fa
sobre el personatge de nom llatí, encara que ni el més mínim monument la
suporti. Només als darrers anys aquesta hipòtesi ha estat, si no contestada, al
menys complementada amb altres si més no igual de versemblants. Entre elles
destaquen les de l'arabista Pere Balañà (júnna
al-a'iàt, "refugi enlairat") i la de l'autor d'aquestes línies
(el nom propi Junayd) sobre possibles
antecedents àrabs.
Afegim ara que és ben curiós que Mossèn Segura no hagués
reparat en un dels noms del Llibre Verd que ell mateix esmenta: Ben Juniç, "fill de Juniç"
(nota 9), i no està de més recordar que en aquell temps la ç es pronunciava
"ts". El propi Balañà, en un recentíssim article a la revista FONOLL
(no. 51) parla de l'anòmala presència d'una t al nom Juneta, que es resisteix a sonoritzar-se com seria la norma en
aquest temps. Aquest Junits, doncs,
no podria ser un originador del nom Juneta?
(4) No ens deixa pas gaire bé ací Mossèn Segura! És clar
que, en la visió de l'època, ni els perxes ni l'església podien ésser
considerats com a objectes artístics. I, quant a l'arqueologia, encara no
s'havia fet cap de les descobertes actuals.
(5) Té força interès aquesta expressió: "barroc, mes
de forma bonica i original", que confirma allò que hem dit a la nota
anterior. Per definició, una cosa "barroca" era "lletja" en
la visió decimonònica, que ben just començava a admetre el romànic i el gòtic
com a objectes dignes d'atenció al costat de l'art clàssic. La seva referència
a l'antic altar major, que seria destruït als fets de 1936, constitueix una
valuosa aportació al coneixement del nostre passat.
(6) Aquests "porxos" de la Plaça (la Plaça de
l'Església, s'entén, que aleshores no tenia la competència de la de Catalunya)
són els mateixos que han estat recentment restaurats, després d'una colla
d'anys d'emparedament.
(7) Aquesta és una més de les innombrables referències
històriques sobre la pertinença de Juneda al Pla d'Urgell. Pel moment, però,
continua prevalent la política, que l'adjudica a la comarca administrativa de
les Garrigues. Cal notar la diferència de paisatge amb avui, en què les vinyes
i oliveres han desaparegut pràcticament.
(8) Aquesta relació va ser recollida literalment per
Ceferí Rocafort en el seu article de la Geografia
de Cataluya de Carreras Candi dedicat a Juneda.
No és fàcil fer una relació exhaustiva de la totalitat de
les partides del terme, pels factors subjectius que es donen en la delimitació
d'algunes. En Josep M. Solé i Bonet, gran expert local en el tema, senyala que
a les de la llista de Mossèn Segura caldria afegir-hi, avui, el Tancat, el Camí
de Lleida, el Camí de Torregrossa, la Font, el Molinet, el Molí del Masot,
Mirambó i la Barquera. A més, ja en zona majoritàriament de Borges, Torre-Sala
i la Quadra, i, de Torregrossa, la Figuereta i el Paradell. A l'enclavament del terme situat al seu extrem NE, l'Infern i el Clot de
Juneda. Finalment,
assenyala en Solé que l'anomenat "Secà" es diu realment Secanet o
Camí de Bellpuig, que la Franquesa és també anomenada Devesa, i que el
"Pla de l'Eixalà" és també conegut, simplement, com Pla.
(9) Vegi's allò que hem dit a la nota 3.
(10) A propòsit d'aquesta etimologia popular, cal
advertir que vora Berga hi ha igualment un "Tossalet de les tres
forques", on, sembla, Cabrera hi penjava els rebels durant la seva estada
a la capital del Berguedà. El cas de Juneda podria ésser una adaptació
mimètica.
(11)
Al·ludeix ací Mossèn Segura a aquesta competició de la cordera, totalment desapareguda, car ningú no la recorda ja al
poble. Sortosament, al mateix article en fa la descripció de la de Tàrrega,
cosa que demostra, a més, que aquest tipus de cursa devia ésser ben popular
aleshores a tot el país:
Acabada
la missa, es fan els cóssos. Des de l'altura es veu perfectament tota la
carrera que han de recórrer els lleugers corredors. Mireu-los descalços, en
calçotets i en cos de camisa, amb un mocador lligat al cap. Qui
guanyarà la cordera? Des d'allí pots
veure totes les alternatives de la penosa lluita. Ja pugen la costa, els punys closos,
els braços en angle a l'altura del colze i movent-se alternativament, la cara
groga i amarada de suor. No és sols el premi que els alenta, és també la
glòria. Un poble els mira, un poble els aplaudeix en llur triomf. Demà el
triomfador, com els romans dels millors temps, tornarà a guiar l'arreu
arrastrada pel perell de mules.
(12) És ben possible aquesta explicació, però, a propòsit
de la Manreana, vull recordar la hipòtesi emesa fa ja uns quants anys sobre la
possibilitat que a la partida s'hi aixequés una de les anomenades "torres
manresanes" o de vigilància de l'anomenat "comtat de Manresa",
institució dedicada al control de les terres fronteres a la Reconquista.
Barcelona,
juliol 1990