Juneda, Urgell (I)

Al darrer número de Fonoll l'amic Ramon Josa, en una modélica lletra al nostre alcalde, tornava a insistir en un tema que des de fa temps preocupa les persones conscients del nostre poble. Juneda, com una núvia sol.licitada per dos fadrins, vacil·la avui entre dos destins diferents.

D’una banda, la veu de la tradició, la del sentiment popular, la decanta cap al seu pretendent de sempre, l'Urgell. Però de la guerra ençà ha sortit un competidor, recolzat als darrers temps per tota la força de la publicitat dels media de comunicació, i recomanat per la burocràcia barcelonina, que amb la millor fe del món intenta quadricular racionalment el país. Com uns pares zelosos del bon maridament de llur filla, l'estament polític català ha decidit que el partit que ens convé és el de les Garrigues... i la mateixa núvia comença a pensar-s'ho. No serà millor, cavil·la, la vida amb aquest fadrí, sobre qui caurà, en virtud del seu caràcter de "deprimit", generós ajut oficial?

Heus ací un punt sobre el que no estic en condicions d'opinar, encara que ben segur que molta gent de Juneda podria fer-ho. Que serveixin aquestes ratlles per animar-los a entrar en diàleg, on podran aportar-hi molt.

Per la meva part, voldria limitar-me a ampliar una mica les raons que vaig exposar ja una vegada (Fonoll n° 6) en aquesta revista. Vaig intentar demostrar aleshores que Juneda era Urgell des del punt de vista històric, humà i geogràfic. Voldria insistir avui una mica més en aquest darrer, ajudant-me en uns gràfics que he composat en estones desvagueroses.

Des del punt de vista exclusivament geològic i topogràfic, la comarca de l’Urgell està ben delimitada: es tracta d’una conca d'orosió, excavada pels afluents del marge esquerre del Segre sobre uns llits tabulars oligocènics d’argiles i gresos. La uniformitat en la composició d^’aquests ha fet l’avanç de l’erosió molt uniforme, de manera que la comarca presenta una horitzontalitat gairebé absoluta en sentit perpendicular als riuets, dispersos i poc importants per aquesta mateixa raó (l’únic amb cabal permanent és justament la Femosa). En sentit paral·lel als mateixos rius, o sigui perpendicular al Segre, la comarca davalla molt suaument en esglaons que marquen les taules característiques del nostre país.

En un gràfic hem representat el terme de Juneda, amb la seva curiosa forma de bolet (que, per cert, constitueix un bon tema per a un altre article). Els altres dos representen sengles seccions del terreny en direcció E-W i N-S, respectivament.

L’anàlisi d^’ambdues seccions és ben eloqüent i instructiu. Veiem com en la primera, E-W, es marca l’esglaonament que hem esmentat, tot avançant cap a l'Est. Llevat l’accident topogràfic de la Cogullada, vora Puigverd (que en realitat no és més que un tram en què la direcció de la Femosa es desvia cap al NW), es veu com el terreny es manté amb un lleuger pendent, que s’accelera justament a partir del punt on es troba el canal d'Urgell, vora Arbeca. Des d'allí només en 10 km més es guanyen vora 200 m, més d’altitud sobre el nivell del mar, travessant un terreny d’adjudicació dubtosa, puix por a uns és Urgell i per a uns altres Segarra. No hi ha dubte que la presència del canal d'Urgell al començament del tram ha accentuat les diferències decantant l’atribució cap a aquesta darrera comarca, cosa que no vacil·la en assumir en Guiu Sanfeliu al seu documentat estudi Els imprecisos límits de la Segarra.

Però, deixant aquesta banda, que a nosaltres ens interessa poc, del que no hi ha cap mena de dubte és que més enllà de Maldà la conca d'erosió que conforma el Baix Urgell és acabada i som ja a les altures segarrenques. Hi ha hagut una "zona dubtosa" en aquesta direcció d'uns 10 km de llargada, cosa que no ha de sorprendre, puix natura non facit saltus, i resulta d'allò màs natural l'existència de transicions.

Si passem ara a la secció N-S, la zona de pas entre comarques es presenta també, però molt màs estreta. E1 contrast és ara molt més colpidor. Des del riu Segre fins a Torregrossa l'horitzontalitat és gairebé absoluta: la cota 220 marca, amb lleugeríssimes diferències, la situació de la Plana d'Urgell, on els pobles queden separats per menudes carenes que van recorrent els diferents braços del canal d'Urgell. Entre Torregrossa i Juneda es produeixen els primers esglaons, encara menuts car sumen uns 40 m de desnivell. Un altre més n'hi ha cap a Miravall, bordejat pel canal, i, després, s'entra ja decididament a les Garrigues, amb llur relleu atormentat. Hom veu a la secció com es puja màs de 200 m en 5 km, quatre vegades el pendent mig que havíem trobat a la zona de transició de la banda oriental.

On és la divisòria entre Urgell i Garrigues? Altra volta no es pot fixar una ratlla estricta, però en aquest cas el marge de variació és molt més estret que en la secció E-W. La mera observació del gràfic ens indueix a situar sense cap mena de dubte Torregrossa a l'Urgell, però per Juneda concedirem un marge de dubte, car una porció del termo és a la zona dels forts pendents garriguencs.

Ara, aquesta vacil·lació és momentània, ja que una anàlisi màs atenta del mapa ens aclareix de seguida la situació. Per descomptat, el casc urbà de Juneda és al sector urgellenc del terme, i la zona de forts pendents no es màs que la "soca" del bolet que abans hem esmentat, el sector de l'Aranyó, que constitueix màs aviat un enclavament, el resultat d'una arbitrarietat que presidí la definició deis termes municipals (una altra, màs palesa encara és l'anomenada “illa de les Borges”, o sector dels masos, desconnectat del "continent" o part principal del terme del nostre cap de partit).

En definitiva, que els mapes ens revelen ben clarament alló que ja sabíem; Juneda és Urgell, llevat d'un petit sector del terme que li fou adjudicat a contrapèl. Si algun dubte podia cabre en l'assignació del nostre poble, s'esvaneix en considerar que el canal d'Urgell l'incorpora als usos i formes de vida de les terres regades per les seves sèquies. I la situació de Torregrossa remarca encara màs l'arbitrarietat geogràfica de la situació definida per la Ponència per a la Divisió Territorial de Catalunya. En realitat, i com ja vàrem apuntar en aquella ocasió a qué hem al·ludit, potser tota la confusió creada ve del fet que la Ponència hagués anomenat "comarca de les Garrigues" a allò que hagués estat màs bé com a "demarcació de les Borges Blanques", per exemple. Voler donar noms històrics a creacions político-administratives és un error semblant al que avui veiem repetirse, per exemple, quan hom canvia el nom de la província de Logroño per la Rioja... quan ni tota la comarca riojana és a dins de la província, ni tota la província a comarca de la Rioja. Amb això queden assentades unes bases por a futurs conflictes.

Per això, i independentment de les divisòries que hom estableixi, que hi hagi comarques o demarcacions, i que els noms d'aquestes siguin històrics o de nova creació, la realitat natural és una i inesborrable: Juneda és i serà Urgell. Els polítics, els geògrafs, definiran allò que vulguin, però per a nosaltres, única part interessada al conficte, el nostre destí és ciar com el cel del nostre país.

Juneda, Urgell (II)

Tornem-hi, que no hem fet res!...

(Dita popular)

Si la paciéncia del lector m'acompanya avui també, voldria fer una incursió per tota la nostra comarca de l’Urgell per veure com el cas de Juneda, impròpiament inclosa a les Garrigues, no és ni de bon tros únic. De fet podria afirmar-se, sense exageració, que l’Urgell ha estat la comarca més "maltractada", en alló que fa a respectar els seus límits naturals, pel decret del 27 d'agost de 1936, que consagrava l’actual divisió comarcal catalana.

Ho hem dit altres vegades, però convé repetir-ho: la subdivisió comarcal de la "Ponéncia per a la Divisió Territorial" de Catalunva (en endavant, PDT) duta a terme sota la direcció del geògraf Pan Vila, no fou un treball científic, sinó tècnic. Pau Vila no va intentar definir unes comarques naturals (tasca, d'altra banda, potser impossible), sinó unes circumscripcions polítiques útils de cara a l’organització administrativa de Catalunya. Els únics errors foren batejar-les amb el nom de "comarques", massa carregat de significacions concretes a casa nostra, i, a més, donar-les noms de comarques històriques. I així, unes divisions sovint no menys artificioses que les "províncies" han vist avui enterbolida llur acceptació per la interferéncia amb el sentiment popular geogràfico-históric. Si, en lloc de dir "comarca de les Garrigues" diguéssim per exemple "circumscripció de les Borges Blanques" no caldria bona part d'aquest article i s'estalviarien tones de tinta.

Normalment, abans de començar a parlar —o discutir— sobre un tema convé acotar la terminologia. Aquesta senzilla precaució evita sovint les polèmiques: quantes vegades no hem vist, després d'hores de discussió, que en el fons estàvem aplicant diverses accepcions a un mateix mot! Termes com "nació", "democràcia", "cultura" i altres estan sotmesos avui a un estira-i-afluixa polemitzador sense altre origen que els variats conceptes adscrits a aquestes paraules, canviants segons els llocs, els medis i gairebé els individus.

I aixó passa també amb la "comarca". Trobo inevitable començar dient què entenem per aquest mot. La definició etimológica de co-marca, "conjunt de terres d'una mateixa marca", és a dir, lloc fronterer, de transició, no es correspon gairebé amb l’evolució semàntica de la paraula. D'acord amb geògrafs de prestigi com Iglésias o Vila, cal definir-la avui com una extensió de terreny amb unes formes de vida, paisatge, econòmiques i socials homogènies, tot aixó enquadrat i en tant que les diversitats entre unes i altres comarques s’inscriuen en el si d'una realitat geogràfica més àmplia de la qual en són parts. Per donar una cita concreta d'un autor prestigiós, transcriurem en Miquel Santaló quan deia que és “una unitat territorial de naturalesa i estructura geològica molt semblant, determinada pels elements constituents —relleu, clima, vegetació, fauna i home— i de llur mútua reciprocitat”. Ben entès que, com deia Pau Vila, les comarques no són més que “matisacions dins el conjunt regional”. La referència a un “conjunt englobador” és indispensable. Podríem afirmar, com fa Saussure respecte als fonemas i als termes lingüístics, que una comarca precisament es defineix i té raó d’ésser juntament en quant es contraposada a les veïnes com a entitat diferent d’elles, i sempre en el si de l’“idioma” (país) comú.

Modernament es tendeix a donar a l’home el paper protagonista (com ho féu per exemple la PDT), havent-se arribat a l’extrem, ja exagerat, de voler fer de la comarca un fet exclusivament humà. No caurem ací en aquest parany, que faci del comarcalisme una parcel·la de l’antropologia i la história més que de la geografia, però serà inevitable fixar-nos en el tret diferenciador bàsic de l’Urgell: el canal, que configura d'un segle ençà no solament l’economia i els modes de vida, sinó fins i tot la vegetació, i, modernament, la topografia i el paisatge. De fet, s’ha arribat a parlar de la comarca de “l’Urgell regable”.

No cal dir que la definició que abans hem donat fa de la comarca un concepte relatiu. Per als japonesos, Espanya seria una comarca d'Europa, i Catalunya d'Espanya. Nosaltres, naturalment, considerem ara comarques en el si del Principat. Peró, així i tot, potser els amants de la precisió no quedaran del tot satisfets. Com s'ha d'entendre aquesta "homogeneïtat"? Com es jerarquitzen i relacionen els aspectes fisiogràfic i humà? I, atenent que les formes de vida canvien amb el temps, no podrà ser que variïn també concordantment la comarca i els seus límits?

Val a dir que creiem que, més que afinar subtilment una definició i exposar-nos a ser els seus presoners, preferim acceptar-li un inevitable grau de vaguetat i veure com podem treure-li partit treballant-la. Així, en el cas de l’Urgell, intentarem aplicar aquests conceptes contraposant-lo en primer lloc a les seves comarques veïnes. Un "puzzle" anomenat Noguera al Nord, una personalíssima comarca, la Segarra amb els seus ets i uts a l’Est, un gran riu a Ponent, el Segre, i unes ondulacions al Sud, les Garrigues, enquadren una conca d'erosió que hom ha identificat tradicionalment amb l’Urgell, precisant encara l’expressió "Pla d'Urgell" per a la part més fonda i horitzontal d'aquesta. La relativa imprecisió d'aquest marc s'ha accentuat més encara amb la construcció del Canal, que establí una terminant ratlla paisatgística separadora entre la part de la cubeta irrigada per aquest i la resta.

Hi ha, doncs, una sèrie de pobles fronterers d'adscripció dubtosa. I el problema es complica encara pel traçat dels termes municipals, que permeten distingir a llur interior a vegades trets comarcals diferents. El de Juneda per exemple, amb la seva característica forma d'arbre, té la "soca" netament garriguenca. I, per motius semblants, és i serà tema de discussió si Penelles, Verdú, les Borges i determinada part del terme municipal de Lleida són o no són comarca de l’Urgell.

Veiem, amb aquestes dificultats, com es confirma la nostra cautela d'evitar subtileses en les definicions. Deixem estar per avui aquests afinaments adscriptoris: entestar-nos-hi seria deixar de banda l’objecte principal d'aquest article, l'únic objecte que les exigències d'espai permeten suggerir. No es tracta de fixar amb precissió els límits —tasca, al capdavall, no sabem si inútil—, sinó d'una cosa més fonamental, i, val a dir-ho, llastimosa de fer a aquestes altures. Hem de preguntar-nos: qué és, on és l’Urgell?

Urgell, Pla d'Urgell, Baix Urgell, són denominacions intuïtives, no sempre equivalents, algunes rebutjades com a nom de comarca en ares d'un sentit oficialista. Peró és innegable que, entre els límits esmentats, hi ha un territori amb personalitat de sempre, l'antic Mascançà, avui Urgell per un seguit de raons históriques. I és també evident que tots els geògrafs que l’han estudiada, des de Flos i Calcat a Font i Sagué, coincidiren en el nom i en la situació.

I parlo en primer lloc dels geògrafs, peró hi ha també el criteri dels propis habitants. Hom podria pensar, especialment en temps democràtics, que aquest és el més segur de tots, peró una colla d'escrúpols científics em priva d'acceptar aquest punt de vista. El primer i més evident és que, mancant una adequada informació sobre coses tan elementals com alló que és la mateixa comarca, els conceptes populars sobre aquests temes solen estar basats en factors poc seriosos: allò que hom ha sentit dir algun cop, allò que intuïtivament se sent, formaria el component principal d'un hipotètic referèndum. Només cal pensar, com a exemple, en la munió de persones que només han sentit parlar que són de les Garrigues mercés als cartells de la carretera o a les àrees de servei de l'autopista.

La PDT va fer, el 1931, una enquesta als ajuntaments de Catalunya a fi de disposar d'una base objectiva d'actuació per a dur a terme la divisió comarcal. Entre les preguntes de l’enquesta una era si fa no fa: "De quina comarca us considereu en aquest poble?" I, a algunes de les respostes rebudes, n'hi havia per llogar-hi cadires. Es creaven comarques, subcomarquetes i rodalies de tota mena i amb nom d'allò més pintoresc. Aquests resultats mogueren Pau Vila, una mica precipitadament, a desacreditar l’enquesta en bloc, atribuint els seus resultats al "desgavell introduit per certs escriptors comarcalistes, que establiren nomenclatures sense conèixer prou bé el país o bé amb finalitats massa subjectives". Ignasi Iglésias sortiria al pas d'aquestes apreciacions bo i remarcant que, sovint, "les diferents contestes pretenen indicar el mateix tot i que utilitzin noms diversos".

Pel que fa a les respostes relatives a la nostra comarca, sí que hi ha algunes anomalies, xocants a voltes, com la d'Anglesola, que afirma ésser de l’Alt Urgell (suposem que per contraposició als pobles topogràficament més baixos, com el veí Bellpuig, que naturalment es proclamava Baix Urgell). O els pobles de Penelles i Ivars, que es declaraven de les comarques de Tàrrega i de Bellcaire, respectivament, malgrat llurs respectives situacions respecte a ambdós nuclis. I no oblidem Barbens, voltat de pobles de "l’Urgell", peró que s'entossudia en declarar-se "de Tàrrega" (evidentment, en la concepció local de la comarca jugaven en aquests casos factors d'un ordre mercadal).

Però això són anècdotes. No cal pas acollir-se a la benevolença d'Iglésias per constatar l'extensió i concordança de les respostes, on es palesa claríssimament l’autoconsciència urgellenca. La resposta "Som Urgell" s'estén de banda a banda dins dels límits abans esmentats. I, malgrat això, la "comarca" que amb el nom d’"Urgell" definiria per fi la PDT és només una caricatura de la que els seus habitants apreciaven com a tal.

Perquè —i ara entrem per fi de bo de bo en el tema—, el cas de l'Urgell no és el d'una definició imprecisa, el problema no rau en tal o tal poble mal assignat (com Juneda, per exemple). És molt més greu que tot aixó: és un auténtic esquarterament de la comarca natural. La seva gran amplitud geogràfica va fer possible assortir de trossos seus a les comarques veïnes, unes potser massa menudes o creades de bell nou, altres a son torn expropiades en benefici d’unes terceres.

Com va poder consumar-se un desgavell d’aquest caire? Si mirem el mapa limitant-nos només a comparar l’Urgell de la PDT amb el dels que se’n sentien, ens quedem glaçats. No es traca d’una zona perifèrica arrabassada, sinó de mitja, de tres quarts de comarca que canvien d’adscripció! Els pobles que a l’enquesta es declaraven de l’Urgell es troben avui repartits així per les “comarques” de l’entorn:

"Comarca" de la PDT	Pobles de la "comarca" que s’havien declarat de l’Urgell
Garrigues	6
Noguera	7
Segrià	12
Urgell	7

Estorem-nos: dels 26 pobles que té avui la “comarca” de l’Urgell, només set havien manifestat que se’n consideraven! Val la pena inquirir què opinaven els restants: dos es declaraven de la Ribera de Sió, sis “de la comarca de Tàrrega” (expressió gens còmoda d’escatir, atesa la sensibilitat targarina sobre la seva situació, a cavall entre l’Urgell i la Segarra), set de la Segarra (empatats!), i la resta utilitzava expressions una mica ambigües.

Així, doncs, de trenta-dos pobles que se sentien de l’Urgell només set, menys de la quarta part, tenen avui cabuda a la “comarca” d’aquest nom. No oblido pas allò que hem dit sobre la cautela amb què cal acollir les declaracions dels propis habitants, però, no se n’ha fet un gra massa ací? Sobretot si considerem que en aquest nucli de poblacions autoproclamades urgellenques, n’hi havia amb els noms de Bell-lloc d’Urgell (avui al Segrià), Bellcaire d’Urgell i Bellmunt d’Urgell (avui a la Noguera)… i les Borges d’Urgell (que per cert, no està comptada a la llist anterior, puix els postres veïns, cas únic, es declaren “de la comarca de les Borges”.

Resulta que hi ha motius per pensar que, com en un joc de fitxes de dòmino, cada comarca, des del Segrià, ha anat “empenyent” les veïnes cercant un equilibri de mides. El Segrià tradicionalment era un nom aplicat no a una comarca sinó a una faixa estreta a les marges del Segre, amb intensa agricultura i caràcter netament diferenciat. El propi Pau Vila reconeixia la creació d'un nou "ens comarcal" d'aquest nom amb les paraules: "Amb la denominació de Segrià agermanem pla i muntanya, ajuntem part de les Garrigues [i de l'Urgell, afegim nosaltres: o és que el Palau d'Anglesola és Garrigues també?]... El mot de Segrià ve de lluny; hom ja el troba en la documentació del segle XI, peró referit a l'horta originada pel canal de Pinyana".

I així, per tal de crear una comarca entorn de Lleida (com, d'altra banda, es va fer a cada una de les altres tres capitals de província catalanes), hom dóna sengles mossegades a les Garrigues i a l'Urgell, creant-se així aquell curiós contorn comarcal "peninsular", amb Mollerussa en la situació comarcal-geogràfica més estrafolària de tota Catalunya. Es compensa les Garrigues amb un altre tros de l'Urgell, i resta aquest tan desmenjat que no hi ha altre remei que engreixar-lo amb una porció de Segarra, cosa que prou que ha molestat també els nostres veïns de la part de Cervera.

Tots aquests jocs de mans no tenien a la fi altre objecte que "equilibrar" les mides de les comarques, premisa imposada a Pau Vila per la Generalitat, d'acord, insistim-hi un cop més, amb raons polítiques i no geogràfiques. Bastaria, per a demostrar-ho, transcriure aquesta frase de Rovira i Virgili, totalment expressiva de l'esperit racionalitzador liberal decimonónic:

"En esdevenir Catalunya entitat oficial, oficials hauran d'ésser també les comarques. I marcades les línies damunt el mapa, sabrem on les comarques comencen i on acaben. I allò que ni la natura ni la história no han pogut fer del tot, ho sabrà fer la mà de l'home, ho sabran fer els catalans que senten l'amor de la terra pròpia".

No es tracta de criticar aquestes paraules, cosa molt fàcil a mig segle de distància. Cal aprofitar-les, sí, per comprendre l'esperit dels homes que feren l’actual divisió, benintencionadament, ningú no en dubtem, peró amb resultats no acceptables avui, quan els mitjans de comunicació fan obsolet el mateix concepte de "comarca" utilitzat per la PDT i quan "l'amor a la terra" i la recerca d'autenticitat demanen saber ben bé qui som, quines són les nostres arrels i on hem de cercar les fonts i l'embranzida per als nostres projectes comuns.

Juneda, Urgell (i III)

Voldria cloure avui les meves consideracions sobre la nostra adscripció comarcal, que amb tanta amabilitat ha acollit FONOLL i amb tanta paciència han seguit els meus lectors. Que uns i altres em perdonin la insistència en el tema per la meva inhabilitat en tractar-lo, no perquè aquest manqui importància.

He deixat per al final potser l’argument més contundent sobre la nostra pertinença a l’Urgell: l’opinió dels experts. Potser per ací calia haver començat, però, al capdavall, no és bo el pernil perquè ho digui Brillat-Savarin, sino perquè l’hem tastat tots. Primer calia desgranar el problema per a romandre oberts i perceptius a les seves complicacions. I ara, coneixent-les, és quan podem escoltar què n'han opinat abans altres persones.

Ja és hora, doncs, de donar pas a opinions infinitament més autoritzades que la meva. I, puix l’actual divisió s'inicià en la Ponencia per a la Divisió Territorial de la Generalitat (en endavant, PDT) l’any 1931, a les ordres de Pau Vila, quina cosa millor que anar a beure a les mateixes fonts que el nostre il·lustre geógraf? Al seu treball El problema comarcal a Catalunya, Pau Vila anomena com a tractadistes comarcals més destacats fins al moment Josep Aparici, Antoni Cebrià i Costa, Antoni Aulèstia i Pijoan, Francesc Flos i Calcat, Esteve Sunyol, Norbert Font i Sagué, Francesc Carreras i Candi, Ernest Moliné i Bases i Pere Blasi. Ens limitarem, amb alguna excepció, als treballs d'aquests, tots ells anteriors a la PDT, en els quals podia inspirar-se aquesta. No m'ha estat possible localitzar-ne de tots, peró he suplit l'absència d'alguns amb altres referències també valuoses. No cal dir que en cap no he prescindit de l’opinió de ningú, s'adigués o no s'adigués amb la meva.

Anem per ordre cronològic. La primera referència escrita sobre el tema comarcal es troba en Josep Aparici, que al segle XVIII publicà la seva Descripción geogràfica de Cataluña, on s'adverteix (p. 11): "Hoy se conoce Cataluña por otra división por Comarcas... Garriga; Urgell; ... No tienen confines ciertos estas comarcas; nómbranse groseramente para la general inteligencia de la Provincia (ací "Provincia" volia dir "Catalunya"), ni tienen bajo estos nombres disposición alguna de gobierno". No he trobat al seu treball referències a un tema tan puntual com el que ens ocupa, però al "Mapa de Catalunya ab les vegueries i sotsvegueries al comencar lo segle XVIII", del mateix autor, Juneda figura inclosa, sense cap mena d'error possible, a la que ell ja anomena "Plana de Urgell".

No abundaven els escrits sobre el tema en aquesta època, perquè ara hem de fer un salt d'un segle fins al Diccionario Geogràfico-Estadístico Histórico de Pascual Madoz, obra monumental publicada a la primera meitat del segle XIX, on s'inicien les referències geogràfiques més antigues de la major part d'Espanya. A l’article "Urgel" (vol. XV, publicat el 1849) es diu:

"Urgel (Llanos y Canal de) ...pertenecen los 41 pueblos que comprende esta vasta llanura, en la forma siguiente:

Alto Urgel: Anglesola, Archs,... Vilanueva de la Barca.

Bajo Urgel: Albi, Arbeca, Belianes, Bellpuig, Bell-lloch. Borjas, Castellnou de Seana, Fondarella, Juncosa, Juneda, Miralcamp, Mollerusa, Puig-Gros, San Martí, Sidamunt, Torregrosa.

La división... la determina la carretera que, cruzando la llanura en dirección Madrid y Barcelona deja a la derecha la parte alta (sic) y a la izquierda la alta..."

Pau Piferrer i Francesc Pi i Margall, a la llur obra "Cataluña", no arriben a precisar allò que ens interessa. Pero diuen (p. 328):

"...los ojos... se pierden en la inmensa llanura del Urgel...", afegint en una nota al peu de la plana: "Hoy en día [1884] esta llanura presenta un aspecto màs ameno del que ofrecía cuando la contempló Piferrer, gracias al grandioso Canal que la ha convertido en regadío".

Cada u, és clar, pot treure d’aquests paràgrafs les conseqüències que vulgui, però serà difícil negar que aquests menen Juneda cap a l’Urgell. Més precís és Flos i Calcat a la seva Geografia de Catalunya, editada el 1896, quan diu:

(p. 59) "Pla d'Urgell, té al N. la ribera del Ció, al S. las Garrigas, a ponent ab lo Segre i a llevant ab la Segarra. Rega en gran part aquesta comarca un canal de molta extensió que pren les aiguas del Segre i se anomena Canal d'Urgell".

(p. 142) "Borjas d'Urgell. Vila de 3816 habitantes (Lleyda). Per la vía 9. Està situada a mitjorn del Pla d'Urgell..."

(p. 145) "Arbeca. Vila de 2753 habitants (Lleyda). Per la vía 9. Es per sa abundant agricultura de les més importants del baix Urgell..."

(p. 145) "Juneda, 2227 habs., Dte. Lleyda" [situant-la dintre les poblacions de l’Urgell, com les anteriors].

I amb el nou segle arribem a la monumental Geografia de Catalunya de Francesc Carreras i Candi. Al tom sobre Lleida, redactat per Ceferí Rocafort, es dediquen dues planes (337-339) a Juneda, que comencen rotundament la descripció: "Vila en lo Pla d'Urgell...", llegint-se més endavant: "Es població d'importància dintre de la plana urgellesa ...". No calen més comentaris.

Continuem. Al Curs de Geologia de Norbert Font i Sagué (1905), el seu autor no dóna límits per a l’Urgell, però al plànol geológic (p. 393) figura el "Pla d'Urgell") des del S del riu Femosa fins al Sió, deixant més imprecisos els límits a l’Est amb la Segarra.

A la Geografia Elemental de Catalunya de Pere Blasi (1922), es llegeix (p. 42):

"Pla d'Urgell. A la baixa conca del Segre hi ha el Pla d'Urgell, a l’esquerra del riu. Confina amb la Segarra per llevant, amb el Pla de Lleyda per ponent, i amb les Garrigues a migjorn…"

Poblacions importants: Tàrrega, Verdú, Anglesola, Bellpuig, Ivars d’Urgell, Bellcaire, Bellvís, Mollerusa, Bell-lloc, Borges Blanques, Torregrossa, Juneda i Arbeca”.

Val la pena afegir alló que diu el mateix autor molts anys després, el 1954, a Les terres catalanes (p. 372): "El Pla d'Urgell, El sector oriental del gran pla constitueix l’Urgell, anomenat també Pla d'Urgell o Baix Urgell, que molts consideren com una comarca a part". L'ambigüitat continua avui encara, i no és pas afavorida pel fet que la mateixa paraula d'Urgell s'apliqui almenys a tres entitats diferents: Pla, Comarca i Comarca administrativa.

En fi, no cal parar-se en obres menys especialitzades, com l'Enciclopèdia Espasa o similars, totes les quals, quan han de pronunciar-se sobre Juneda, l'adjudiquen sense excepció a "l’Urgell" o al "Pla d'Urgell". Realment seria difícil trobar unanimitats més abrumadores que aquesta.

És clar que Pau Vila era conscient d'aquestes opinions. Al mateix treball esmentat, deia més endavant :

"Sobre unes condicions de terreny i de clima bastant uniformes, s'ha estès durant segles la dominació sarraïna cobridora del passat, hi ha hagut la influència del comtat d'Urgell, s'ha fet sentir, cada vegada amb més força, el predomini ciutadà de Lleida, i darrerament el canal d'Urgell ha modificat les condicions agrícoles seculars amb els regatges. Tot plegat ha portat la incertesa en els noms i en els límits". I una mica més endavant: "Les Garrigues són ben determinades pels vessants de la Serra de la Llena fins a les Borges Blanques. Encara que nosaltres, però, en aquest ajuntament [es referia al joc de posar i treure practicat amb aquestes comarques, que ja vàrem comentar en un article anterior] les prenem només fins a la Granadella exclusivament, traient les conques altes de les seves valls seques, partint d'una línia que arrenca d'aquest poble fins a Juneda".

En justificar la definició per als límits emprats a les Garrigues, feia una afirmació potser certa aleshores, peró no tant avui: "El comerç borgenc es decanta cap als mercats majoristes i exportadors de Reus i Barcelona; amb tot i que no deixi de tenir tractes amb Lleida". Potser aquesta motivació, conjuntural i discutible, il·lustra com poques el risc en organitzar per a sempre una demarcació atenent només factors contingents.

Però seguim. L'afirmació més reveladora es fa un xic més endavant: "Una comarca transicional com aquesta no té un nom propi: calia donar-l’h, escollint-lo d'entre els de les terres corresponents... escauria bé el significat geobotànic del nom a la vegetació espontània de les altres terres compreses, amb l'única excepció dels angles de terres baixes regades pel canal d'Urgell, que quasi toquen a les Borges".

Crec que ha valgut la pena aquesta llarga reproducció textual, que il·lustra com el propi Pau Vila era conscient que, amb el Segrià i les Garrigues, estava creant uns nous ens deslligats de la realitat geogràfica, pensant majorment en els aspectes organitzatius. Els "angles de les terres baixes", aquest petit racó embotit a empentes i rodolons a dintre d’aquest "puzzle" que anomenà les Garrigues, ens arrossegava a junedencs, torregrossins i fins i tot borgencs a un destí exòtic. Peró calia donar a aquestes "Garrigues" unes mides, una capital i un entorn per a aquesta capital, i ens tocà la palleta curta.

L'únic punt de vista des del que es podria establir doncs una adscripció garriguenca per a Juneda és l’adminsitratiu, fruit de la definició, però costa imaginar que, en aquestes altures, algú amb un mínim de coneixements geogràfics pugui defensar que el nostre poble posseeix els trets de la nostra comarca veïna amb una mínima intensitat per a justificar-hi la seva inclusió. Tots els arguments que es podran donar es resumiran tard o d'hora en un: "Ho van fer, i, quan ho van fer, és que deu estar ben fet" (!)

Senyors, una mica de seriositat. Amb exàmens tan minsos del tema no anirem enlloc. Cal tenir les idees clares sobre què és i què significa una divisió comarcal. Si es tractés només de pertànyer a una hipotètica "Circumscripció de les Borges Blanques" (per exemple), no hi hauria res a dir. Peró, quan hom aprofita, en molts casos, noms d'efectives comarques històriques, i quan, un cop establerta la circumscripció, hom l’enfoca com una "menuda" pàtria, quan hom practica sistemàticament la nefasta però freqüent confusió entre política i patriotisme, quan es passa de la insinuació a la proclamació d'unes comunitats d’interessos, de formes de vida i —perdó per la cómica solemnitat— de "destí comú", aleshores cal enraonar amb fermesa.

És cert que Juneda serà Urgell, amb independència que hom l'assigni a un lloc o a un altre: la geografia, la història, no la canvien pas els polítics. Peró aquesta idea, amb la qual sembla que alguns ja s'aconformen, la trobo d'una perillosa lleugeresa. Sovint ens deien, fa una dotzena d'anys, al Registre Civil: "A su hijo debe imponerle Fernando y no Ferran, pero siempre podrá llamarle como Vd. desea". Què ens conformàvem amb aquest plantejament aleshores? O, tocant un tema mes pròxim i similar, encara molts recordaran els barroers intents de segregar la "província" de Lleida de Catalunya fa uns vint anys per adjudicar-la a una estrafolària "región del Ebro", amb capital a Saragossa. I ens hi vàrem conformar els de la Terra Ferma?

És clar que la pertinença fàctica a un grup o comunitat exigeix una organització adient amb la resta del cos social, si més no per sentit d'identitat, de desenvolupament humà i de defensa dels interessos comuns. Per tant, alló que cal preguntar-se de primer de tot és: "Quin sentit té dir que Juneda és ‘comarca de les Garrigues’" Perquè si aixó significa que els nostres interessos, els nostres problemes, són els de la comarca (de la comarca geogràfico-histórica, s'entén) de les Garrigues, llavors cal dir que ens estan encarant malament. Cal dir-ho amistosament, amb educació, però cal dir-ho. I, és clar que dir-ho ha d'ésser el primer pas per a un diàleg on siguin escoltades les raons de la nostra discrepància.

Ara bé, potser estic errat, i, al capdavall, pertànyer a tal o tal "comarca" no voldrà dir en un futur gairebé res. Sembla una mica enze dir-ho, pero no és una ni dues vegades que ho he sentit, amb paraules més o menys clares. I llavors doncs caldrà preguntar-se quelcom més punyent: si la divisió comarcal de 1931 serveix avui per a quelcom. La divisió de la PDT, venerable, estimada i banderada d’identitat en anys en què aquesta ens era negada, ¿no serà que avui ha complert el deu destí —ben diferent del que li preveien els qui la crearen— i ha de desaparèixer?

I aleshores la nostra veu, deixant-se de petites baralles de campanar, es preguntarà quina ha d’ésser la dimensió més adient en una divisió territorial que satisfaci les necessitats d’avui. Seria de veritat un gran consol que només calgués anar a les Borges en lloc de Lleida per a resoldre un afer? Podia ésser-ho quan hom anava en carro, però aquests temps han passat. I els meus bons amics de les Borges saben que no hi ha cap rebuig envers ells en aquestes paraules.

Recordem que una de les premises que hom va imposar a la PDT en la seva elaboració de comarques fou “que es pogués anar i tornar del centre en un dia”. No sona un xic ridícul això, en plena era de comunicacions instantànies? Ja molts, que en són conscients, posen en sordina les “comarques”, i parlen de “vegueries”. I potser fins i tot es queden curts, almenys si entenem aquestes com fa tres segles. D’acord, parlar de “províncies” fa por. Però siguem realistes. No ens deixem llastar pel passat i vegem clarament, desapasionada, quin és l’esquema que ha de presidir una veritable organització territorial vàlida per als catalans de demà. Sense pensar en fidelitats a conceptes venerables, però que ja han complert amb la història. Els nostres descendents seran els nostres jutges. Cal pensar en ells, no en la nostra romàntica preferència, elaborada al caliu d’anys que cal recordar, però no sacralitzar.

Josep Maria Albaigès i Olivart

Barcelona, 1981-1983