Juneda, Garrigues?
Situada damunt d’un
tossal de suau alçària
davalles planejant a
l’encontre de l’Urgell, camí de Mollerussa…
deia, amb sentides paraules
farcides d’amor a la terra, l’amic Pere Barrufet-Couñago fa pocs mesos en
aquestes mateixes planes. La dolça vibració estètica que em provocaven els seus
cadents mots no aconseguia, però, apaivagar una tènue inquietud que sento cada
cop que veig com, de manera directa o indirecta, guanya terreny a la pròpia
casa nostra aquesta identificació de Juneda amb la comarca de les Garrigues. I
això em mou a agafar per fi la pluma per sortir-ne al pas: crec molt important,
si volem afirmar degudament la nostra personalitat, conèixer clarament l’abast
i la profunditat del nostre veritable arrelament geogràfic i humà.
Perdona’m, amic Pere, que
utilitzi a teva poesia com a punt de partida per a unes reflexions sobre un
tema tan important com aquest. No em mou, com a tu, altra cosa que l’amor a
Juneda. Al capdavall, el teu poema era dedicat a Jacint Rosinach, cosa que m’autoritza
una mica, per raons familiars, a intervenir en el seu nom. Perquè a l’oncle
Cinto li hagués estranyat aqueixa localització geogràfica de Juneda. A ell, que
deia
Anys enrera, ben plantada
hi havia en el
Pla d’Urgell
nostra ermita de
Sant Jordi
que era per
tots un joiell…
O que, reblant més el
tema, parlava del companar de Margalef d’una forma que recorda la teva:
Dalt d’una petita alçària
enmig la Plana
d’Urgell…
Per en Cinto, com per tots els homes de la
seva generació, el tema no havia presentat mai cap dubte: Juneda, Pla d’Urgell.
Els contemporanis seus que sobreviuen ho veuen igual de clar, i resten una mica
estranyats amb aquesta “moda” —pensen ells— de les Garrigues, per més que la premsa
actual, els mapes geogràfics i fins i tot les àrees de descans a l’Autopista la
fomentin.
I doncs, d’on ve aquest canvi? Caldrà fer una mica d’història i remuntar-nos a l’any 1932, en què era
aprovat per la Generalitat de Catalunya el sistema elaborat per la “Ponència
per a l’Estudi de la Divisió Territorial de Catalunya” (en endavant, PDT). Curiosament,
fou l’actual president Tarradellas, llavors conseller de Governació, qui signà
el projecte definitiu. De fet, aquest no complí posteriorment les disposicions
legals per a entrar en vigor (informació pública, aprovació pel Parlament), de
manera que, filant legalment prim, podria ésser qualificat com a nul.
No és aquesta la qüestió, per això, sinò més
aviat d’escatir què representa en realitat, fins a quin punt és bona, la
divisió “comarcal” (i utilitzo cometes per definir-la, per les raons que ja
veurem) de Catalunya elaborada per la PDT. No hi ha dubte que el punt de partida
respon a quelcom ben arrelat a l’esperit col·lectiu català: qualsevol d’entre
nosaltres se “sent” de la Segarra, de l’Empordà o del Vallès, amb una seguretat
i una naturalitat difícils de veure repetides a Europa. Tothom sap que pertany
a una comarca. Però, què és una comarca?
Sense ficar-nos en embulls definitoris, hom
està més o menys d’acord que els seus elements constitutius bàsics són el
paisatge, la tradició i les formes de vida (de fet, modernament s’insisteix més
en el fet humà que en el fisiogràfic). Quan es produeix una relativa
homogeneïtat d’aquests elements, podem parlar d’una “zona” diferenciada, que
rep el nom de comarca natural o simplement comarca.
¿Són les “comarques” (continuo amb les cometes)
definides per la PDT zones diferenciades en aquest sentit? No, i més encara,
mai no van intentar ésser-ho. El que la Generalitat volia parcel·lant així
el país era organitzar-lo en circumscripcions de cara a la prestació de serveis
guvernatius, administratius i judicials. I, actuant amb aquesta mentalitat,
podia permetre’s el “luxe” d’imposar unes “condicions” prèvies a la Ponència.
Per exemple, que totes les “zones” tinguessin una capital, que fossin d’una
mida si fa no fa semblant (superficialment i demogràfica), i que llur grandària
permetés anar i tornar al cap de “comarca” des de qualsevol punt d’ella en un
sol dia (cal suposar que en carro: què caldria fer amb els mitjans de transport
actuals?).
No cal dir que si les comarques són un fet
natural, és ingenu intentar condicionar-les amb premises prèvies: tindran o no
tindran capital, seran més o menys grans… seran com vulguin elles, no com les
vulguem fer. Però, repetim, no es tractava d’investigar la història ni la
geografia del país: calia organitzar-lo políticament, i prou.
El gran fet originador de confusió va ser
donar el nom de “comarques” a aquestes divisions, i batejar-les a més, en força
casos, amb els noms de comarques naturals. Molt més lògic hagués estat, com
suggereixen una colla de geògrafs, anomenar-les “demarcacions”,
“circumscripcions” o d’alguna manera anàloga. Però no: es va esmunyir el nom de
“comarques”, i un fet tan intranscendent està tenint avui conseqüències negatives
en certes zones, entre elles la nostra.
Entenem-nos: no és que els geógrafs de la PDT
es posessin a fer disbarats. De cap manera! Ells van
procurar adaptar-se, dintre del possible, a la realitat comarcal-natural
existent. Però, amb aqueixos peus forçats, les divergències entre llurs
“comarques” i les naturals eren inevitables: espais homogenis massa grans eren
partits en dues o més “comarques” (Vallès, Camp), altres massa petites eren
integrades en “comarques” veïnes (Lluçanès dintre d’Osona, nom per cert
històric i venerable, però ja sense significat aleshores)… fins i tot es
creaven noves “comarques” quan hi havia alguna capital “desvaguerosa”: Gironès,
a costa de la Selva i la Garrotxa, el Tarragonès a costa del Camp… Aquestes
violències contra la realitat han originat casos tan pintorescos con la
població de Cassà de la Selva dintre la “comarca” del Gironès o les Borges
d’Urgell (així es deien les Borges Blanques fins fa mig segle) a la de les
Garrigues.
Però tornem al nostre fil narratiu. La zonificació
de la Generalitat va regir dintre Catalunya de fet molt poc temps (tres anys
escassos), de manera que no podia, per si sola, deixar empremta en l’esperit
del país. Els fets decisius per a la seva actual acceptació van ésser dos: la
vigència de l’actual divisió provincial espanyola i el període de censura de la
postguerra.
Expliquem-nos. Pel que fa al primer factor,
no cal insistir ara en la poca popularitat que ha gaudit sempre entre nosaltres
el sistema de “províncies”, calc literal dels departaments francesos, vigent
des del segle dinou. Encara que en alguns indrets d’Espanya hagi acabat creant-se,
almenys en determinats sectors socials, una mena de “consciència provincial”, a
casa nostra, tant a nivell popular com més erudit, hom la rebutja considerant-la
com un quadriculat centralista, fictici… i fins i tot antinatural. No
contradiuen això les expressions “ser de Lleida” o “ser de Girona”, que,
mirades d’a prop, no són altra cosa que una traducció a nivell popular, sovint
inconscient, del sentit de pertinença a les Catalunyes Nova i Vella, respectivament.
Està justificat aquest descrèdit de les “províncies”? No entrem ara en això, tot i que potser una anàlisi atenta mostraria que no són pas tan dolentes (com la “divisió comarcal” de la PDT ja hem vist que tampoc no era tan bona). El cas és que aquest sentiment de rebuig existeix, i la divisió “comarcal” de la Generalitat vingué a omplir un buit convertint-se en el nucli afirmatiu de condensació d’aspiracions insatisfetes. Inconscientement o conscient hom oposà ambdues ordenacions: davant la subdivisió racional, centralista, artificial i alienígena de les “províncies” hom donà per descomptat que les “comarques” de la Ponència, perseguides a nivell oficial, representaven la realitat vital, popular, natural, autòctona. La “veritable”, vaja. I així, una ordenació amb força punts dubtosos ha estat acceptada sense qüestionar-ne el valor autèntic.
De fet, ja hem dit que força gent —en realitat, la majoria de Catalunya— es pot trobar ben a gust amb aquesta subdivisió, que respecta la seva adscripció comarcal, però, malhauradament, no és aquest el cas dels junedencs. Tots els geògrafs, des de Carreres i Candi fins a Pau Vila, coincideixen que Juneda, igualment que Torregrossa i les Borges d’Urgell (permeteu-me nomenar-les així) són “Pla d’Urgell”, subcomarca baixa i plana de l’Urgell. Josep Iglésies, a La divisió comarcal catalana diu que “…la Ponència per a la Divisió Territorial , li afegí [a les Garrigues] la rodalia del mercat de les Borges Blanques, que tradicionalment era estimada dins el Pla d’Urgell, a fi de donar-li una capital de relativa importància”. Un cas més de “forçament”, invers al que abans hem comentat del Gironès: la manca de capital per a les “veritables” Garrigues (la Granadella era massa petita) provocava una segregació d’un tros d’Urgell per a suplir la manca.
De fet, cal observar que les pobres Garrigues no tingueren pas massa sort amb la PDT. El sector a llevant de les Borges (Arbeca, Vinaixa, etc.), també “assignat” a les Garrigues, potser tenia una atribució comarcal menys clara que la rodalia de les Borges, però era més aviat aplicable també a l’Urgell que a les Garrigues. Però, ai las!, aquests “donatius” tenien la seva compensació. Vora Lleida calia “construir” una nova “comarca”, i el Segrià, que així fou nomenada basant-se en el nom d’una estreta faixa a la vora del Segre, rebé tot el sector occidental de les veritables Garrigues (fins i tot una població que, sense canvi pudorós de nom, roman avui encara com Granyena de les Garrigues) i encara un altre tros de l’Urgell, a la rodalia de Mollerussa.
Veiem, doncs, que els habitants
de la contrada i els geògrafs es donen la mà acordant que Juneda és Urgell,
cosa que no es contradiu amb el fet que pugui formar part de la comarca administrativa de les Garrigues. I la fisiografia, què ens diu? Perquè, de
fet,. potser és per ací que
havíem d’haver començat.
Vegem: des del punt de vista geològic i geogràfic, les Garrigues són una zona alta, amb graus d’erosió variables, cosa que provoca alternances ràpides de relleu i un tipus determinat de vegetació. Es manifesten aquests trets per excel·lència en la zona de Castelldans i l’Albagés, pero el trànsit cap a les parts baixes, tabulars i planes de l’Urgell (del Pla d’Urgell, especificant més) es va fent gradualment. Això podria provocar algun dubte: dintre mateix del terme municpal de Juneda (que té una forma molt artificiosa, no ho oblidem) podria assignar-se l’Aranyó a les Garrigues, encara que el Bas per exemple, seria inequívocament Urgell. Dubtes semblants es donarien en el terme municpal de les Borges, però ja cap al de Torregrossa. Filant prim, podria admetre’s, doncs, que unes parts —petites— del terme de dues de les tres poblacions “irredemptes” són més garriguenques que urgellenques.
Però, ja ho hem dit abans, si importants són els fets fisiogràfics, més ho és encara el mode de vida, el factor humà. I ací sí que no hi ha cap mena de dubte. Si mai hi havia habut quelcom de garriguenc en les tres poblacions esmentades, està mort i enterrat des de fa més d’un segle. El canal d’Urgell, tot faldejant els vessants baixos de la serra de la Llena, irriga la marge dreta i amplifica les diferències, àdhuc geogràfiques, entre aquesta i l ‘esquerra. Allò que abans podia ser una transició gradual ha quedat convertit por obra i gràcia de la tècnica en un tall brusc de tipus de relleu, cultius, i sobretot, formes de vida, fins a l’extrem que alguns geògrafs han parlat ja de de la super-comarca de l’“Urgell regable”, tanta és l’homogeneïtzació que en els sectors coresponents de l’Urgell, la Segarra, la Noguera i el Segrià hi ha introduït l’aigua canalitzada. El veredicte, doncs, és altre cop inequívoc: Juneda, Urgell.
Així, doncs, a la vista d’aquesta múltiple coincidència, goso dir que caldria reflexionar força fins a quin punt està justificat aquest novell sentit de pertinença a les Garrigues, que ve a recordar una mica aquesta “consciència provincial”, totalment fictícia, de què abans hem parlat. Una cosa és formar part d’una “comarca administrativa” (repetim: valdria més nomenar-la “demarcació”) definida amb aquest nom i una altra molt diferent sentir-se per això lligat amb uns vincles de tipus afectiu i natural a un paisatge, una història i una població determinades, molt respectables, però que no són les veritablement nostres.
Deixem estar les Garrigues, doncs, tractem-les amb tota l’amistat que es mereix un veí amb qui es tenen bones relacions, però cal que siguem ben conscients que la nostra pertinença a la “comarca” (la demarcació!) d’aquest nom no és altra cosa que una artificiositat administrativa. No equivoquem el nostre ésser: Juneda, com les Borges, com Torregrossa, són Urgell. És a les verdes planes cobejades pel canal on radica la nostra vida, i amb els nostres veïns de la plana, des de Bellpuig fins a Artesa i des de Bellcaire fins a les Borges, que pensen, senten i viuen com nosaltres, amb qui formem una comunitat física, vital i histórica, més intensa d’ençà que el canal ens ha agermanat més fortament.
Josep Maria Albaigès i Olivart
Juliol 1979
(Article
publicat a la revista Fonoll, octubre
1979)