JACINT ROSINACH (1905-1954)

L'HOME I L'OBRA

(Fullet editat al 1990 amb motiu de la dedicatòria d’una plaça a Juneda)

QUI ERA CINTO ROSINACH?

Jacint Rosinach i Figueres nasqué a Juneda (actualment a la comarca administrativa de les Garrigues) al 1905, al si de la família de ca l'Ànic, pagesa i amb escassos recursos econòmics. El major de quatre germans, la seva infància no fou fàcil, tot i que ell compensava les carences culturals de l'entorn amb una atenció excepcional i la freqüentació de les escasses biblioteques del poble.

La seva especial sensibilitat literària el dugué ben aviat a la lectura dels nostres clàssics, la influència dels quals és ben patent en alguns dels seus poemes. Repassem, per exemple, L'euga cega (veritable homenatge "a la junedenca" a La vaca cega de Maragall), on es transparenten els sentiments que una ànima sensible com la d'en Cinto degué experimentar més d'un cop davant els barroers tractes que sovint s'infligia a les bèsties de carga en altres temps. Aquesta visió li inspiraria amargues reflexions:

...Així el treball és a la vida,

en lloc de digne fa a l'home esclau...

En un altre poema-homenatge, Encara queden llops, escrit sens dubte sota la impressió de l'estada d'en Guimerà a Juneda al 1920, rebla el mateix clau quan diu

...si cantes el que vols

t'ensenyen els udols

que fan seguit els llops.

En Cinto, sense deixar el seu ofici pagès, aprofitava qualsevol oportunitat per a vessar sobre els suports més improvisats la seva inspiració poètica. Han arribat a les nostres mans papers d'embolicar i marges de diari manuscrits seus, i d'alguns, dissortadament, n'ha estat impossible la interpretació.

Podríem fixar en la seva trajectòria un primer període de caire especialment ben lírico-romàntic, molt influït per la moda fulletinesca de l'època. Hi pertanyen les seves novel·les Escarnida més enllà de la tomba i Entre roses, obres de poca autenticitat encara. Amb els anys la lectura dels nostres clàssics el duria a la reflexió lírica, decantant-lo més cap a la poesia, terreny on aniria adquirint soltura, color i vocabulari. El corrent postnoucentista imperant als anys 30 es reflecteix en poemes com Una vida o Ha mort una donzella, on la història efectista se sobreposa encara al doll poètico-reflexiu. La profunda admiració per l'altre gran poeta junedenc, Joan Duch (1899-1929), uns quants anys més gran que ell, es veu en escrits elogiosos com Un amor: Juneda o en poemes com Bones flors i bons fruits, impregnats d'aquell aire subtil i malenconiós que caracterizava el dissortat Duch.

També per aquesta època col·laborà en Cinto en el conegut setmanari L'esquetlla de la torratxa. Però on més sobresurt el nostre poeta és en l'evocació menuda i detallada de Juneda, els seus homes i dones, els seus llocs, les seves festes, la seva vida. La nostra vila, que ell estimava tant, li estimula poderosament la imaginació èpica, com a El campanar de Margalef o El Portal del Marca, o el fa vibrar en la millor vena lírica, com a Els Nou Salts, potser la seva poesia més reeixida. Les festes i celebracions del poble també tenen magnífica representació, com a Pasqua Florida, o a La revetlla de Sant Joan o a Tots Sants. Certs tipus humans junedencs, com el vell Belagna, han esdevingut immortals gràcies a en Cinto. Un d'ells, Jaume Rosinach Peguera, cantaire junedenc, va ésser lloat a la seva mort per en Cinto en una poesia anagramàtica que, copiada moltes vegades corria de mà en mà pel poble durant mesos. Els dos coneguts primers versos

Jeu el company que tots volíem

A l'ombra d'un xiprer sagrat

serien utilitzats molts més anys després pel poeta Ramon Albert com a homenatge també anagramàtic al propi Cinto.

Una malaltia tumoral li va afectar la cama en plena joventut, deixant-lo coix. Aquest fet, unit a les dificultats econòmiques que mai no va deixar de patir, van influir sens dubte en el seu caràcter, impregnant-lo d'amargor, però mai d'odi. La tristesa va éssent gradualment el protagonista de la seva poesia a mesura que avancen els anys, però el seu caràcter es mantingué sempre íntegre i ferm. D'una època ben pública de la seva vida, en que exercí certs treballs administratius, ens han arribat anècdotes que donen fe d'una exemplar rectitud i dignitat, alhora que una entrega total en la seva tasca.

Un dels principals dolls de la seva inspiració era l'observació directa de la gent, del país. N'hi havia més, però, i passem ara a un punt delicat. Fou en Cinto sensible a l'amor? Poc es coneix d'aquesta vessant de la seva vida, però la lectura dels seus poemes no deixa cap lloc al dubte. En Cinto estimava, estimava intensament, però sempre de forma callada i a distància, i la lectura dels seus versos demostra clarament que va patir molt per amors no correspostos o que simplement no s'atrevia a declarar, conscient de la seva tara física.

Només amic, ha dit el llavi teu,

quan el meu cor amor vers tu desflora...

diu al seu poema A tu, un dels més sentits de la seva producció en aquest camp. En Espero i esguardo o en Escolta veiem reflectides les seves vacil·lacions, les seves timideses, la seva admiració a distància del ser amat, que permanentment li presidia la vida, sens dubte més com a ideal que com a persona concreta, tot i que ell el personificava en diverses dones. I en un altre poema, La manqueta, definitiu en aquest aspecte, on veiem la història d'aquesta noia que "sent al cor afany d'estimar", però dolorosament sola per culpa d'"una malura que a dintre seu, traïdora i fera, hi trobà plaer", és impossible no endevinar-hi el mateix autor. Aquests amors a distància, és clar, acabaven amb la pèrdua del ser estimat, que ell sentia en poemes com Cant planyent, on confiava a l'harpa els seus entiments:

...Si ha burlat mos sentiments

la ideal idolatrada

harpa meva, tu em comprens

més, molt més que ma estimada.

La vessant simbòlica també va ésser cultivada per en Cinto, en poemes com La muntanya de la vida, al·legoria dels anys i les edats, o, especialment, La font de la masia, poema enormement ambiciós, reflectidor, a través de missatges d'inspiració clarament cristiano-evangèlica, de l'evolució vital de les institucions catalanes.

Un aspecte no massa comentat d'en Cinto és la seva religiositat, no pas renyida amb les actituds revolucionàries, i a vegades anticlericals, que més endavant comentarem. En poemes com Sacrilegi per exemple, traspua una fe sincera i total, que d'altra banda resulta també ben visible en al·lusions d'altres poemes. Això no estava renyit, però, amb una crítica vigorosa contra la falsa pietat que es limita a "comprar corones i robes per als Sants" a l'Església (Quadret), quan no a parlar durament contra alguns mossens més atents al lleure personal que a la tasca pastoral, com a Sants de cartró.Sants de cartró.

Dintre de la mateixa línia crítica de costums s'inscriuen poemes con Endavant, donzella, al·legat contra aquell esperit tafaner i murmurador tan propi dels pobles menuts, que ell vivia i patia en pròpia carn. O en Croquis, una de les poesies més originals d'en Cinto, per mètrica, temàtica i composició, realment fora del seu temps.

I també la fibra patriòtica era sentida per en Cinto vivament. La seva insubornable catalanitat es veu en poemes com Pàtria. O també en Comiat, ben inspirada per L'emigrant, cant que tantes vegades ell degué sentir de les caramelles junedenques. A la guerra, com veurem, aquesta fibra es decantaria cap al partit decidit per un dels bàndols en lluita, amb el que identificaria la pàtria.

Cap a la meitat dels anys 30 s'aprecia un canvi clar en la temàtica. El seu caràcter, de natural bondadós, s'exaltà amb la visió diària de la injustícia i l'odi propis dels temps prebèl·lics. D'aquests anys data un compromís personal creixent amb actituds polítiques extremades, a través d'organitzacions com el Bloc Obrer i Camperol, que més endavant es fusionaria en el POUM. Aquest partit polític, de tanta influència a les terres lleidatanes i a Juneda en particular, mantenia a la nostra vila un local destinat a reunió i celebració d'actes culturals, anomenat al poble La Campesina. L'ànima de les seves representacions teatrals era en Cinto, que tant escrivia les obres com en dirigia la posada en escena. Tothom de l'època recorda Qui en té la culpa?, Mal fill, Dues creus, L'ermita de Sant Jordi i La caiguda de l'ideal, totes avui dissortadament perdudes.

Ja entrada la guerra, la seva poesia parla del front de batalla, de la dona que resta a casa, a qui exhorta a col·laborar en l'esforç de la guerra. Mostres d'aquesta producció exaltada i vehement són, per exemple, Companys, què feu?, Pensa en els fronts, noia gentil, Soldat caigut i altres.

Passada la matança bèl·lica, la seva producció literària s'esmorteí a mesura que augmentaven les dificultats econòmiques i minvava la seva salut, aixafada per violenta malaltia. No li va pas ésser favorable, en aquests moments, la rellevància adquirida en els anys anteriors, i en Cinto, cada cop més malalt, es vegé aïllat fins a la seva mort, ocorreguda prematurament al 1954 a Lleida.

Què representa avui en Cinto per a Juneda? El primer de tot, un exemple i un testimoni. Un exemple de persona que, malgrat deficiències econòmiques, educacionals i de salut, sabé formar-se amb constància i sacrifici. Un testimoni d'una visió del món i unes conviccions seguits amb fermesa i dignitat sempre, malgrat dificultats i problemes. Solament per aquests motius en Cinto Rosinach ja ocuparia un lloc destacat dins la història del nostre poble.

Però en Cinto és més encara. La seva vida fou important, però hagués restat closa en si mateixa, sense efecte sobre les generacions posteriors, sense la seva poesia. En Cinto, persona de sensibilitat extrema afinada per les dificultats, sabia quinta-essenciar qualsevol visió, situació o persona per extreure'n aquella vessant poètica, apta per enlairar-nos cap a mons millors a través de l'expressió adient, la reflexió fonda i encertada.

Aquest crec que és l'aspecte que més hem de retenir els junedencs que al 1990 li dediquem una plaça al nostre poble. El seu nom, inscrit en la placa que des d'ara la presidirà, no serà tant per recordar-nos que "hi havia" un home anomenat Jacint Rosinach com per imposar-nos la lectura de la seva obra com un mitjà per a comprendre i estimar el nostre poble, la nostra terra i les altres persones. En definitiva, a millorar les nostres vides per l'amor, el sentiment i l'expressió delicada i sincera.

No voldria deixar d'aprofitar aquesta ocasió per a fer un clam al poble de Juneda. Molta obra d'en Cinto roman avui perduda en golfes i calaixos de cases de la nostra vila. Tothom que vulgués fer-me saber les seves pertenences per a treure'n còpia contribuiria a millorar el coneixement d'en Cinto i a satisfer el deute de gratitud que amb ell té Juneda. Potser l'any 1994, quarantè de la seva mort, podria veure per fi la publicació de les seves Obres Completes. Moltes gràcies.

Josep M. Albaigès i Olivart

Juneda, agost 1990

ANTOLOGIA POÈTICA

L'EUGA VELLA

Pengim penjam, l'euga mig cega

camina lassa amb pesantor

pel tort camí polsós que ofega,

i amb sol que vessa xafogor.

Sols ossos mostra per l'esquena,

tota xacrosa plena d'anys,

un nin la mira amb molta pena

i un hom a cops l'omple de danys.

Ella, pobreta, amb sacrifici

ja fa el que pot per caminar:

si cau a terra, amb gran desfici

seguit se'n torna a aixecar.

Mentre, darrera l'atonyina

l'home que n'és l'amo i fa el que vol,

p'rò el nin que aquell sofrir endevina

dins l'animeta se'n condol.

Mes res no hi pot. I l'euga fila

amb el seu pas pobre i feixuc;

i amb trist mirar guaita la vila

que és lluny i es veu com mas perdut.

Quanta amargor, pobra euga vella!

A l'amo, tant que l'ha servit!

De petit ja el duia a la sella

i ara la tracta amb tant despit.

Ella de tota la família

quants anys va ser sosteniment!

i avui que és de la mort vigília

a ningú sent festosament.

I l'amo li renya o bé li pega

perquè no pot ja treballar,

i avui que el sol tant fort llampega

ni forces té per caminar.

Vol descansar, mes sent a sobre

que el gaiat cau mateix que plom,

vol córrer més, quan un sot troba

que li fa dar per terra un tomb.

I tira avant, i cau, i s'alça,

amb suor i pols fins dalt al coll;

i l'hom se'n riu, rialla falsa

que el fa semblar mateix que un foll...

Així el treball és a la vida,

en lloc de digne fa l'home esclau

i quan no pot ja l'amo el crida

i el treu o el carga fins que cau.

Després se'n riu sens goig ni pena

i va estenent nostra cadena

i furga i riu, que és l'amo... i plau!

JUNEDA. FIGURES POPULARS

I

Recordant un Cantaire

A tu, que fores l'ànima del cor EL PORVENIR

Jeu el company que tots volíem

A l'ombra d'uns xiprers sagrats.

Un cantor era on tots teníem

Mil tocs d'admiració posats.

Ell fou el bo i lleial solista

Rublint de força nostres cants,

On mai sa faç es vegé trista:

Sempre hi florien gràcies grans.

I ara la mort sa llar endola

Nostre estendart fereix de dol:

Aquella veu manyaga i sola

Com ocell mort ha clos son vol.

Havent-se occit sa bonhomia

Preguem a tots una oració,

El buit que en nostra colla envia

Guarir-lo mai no es podrà, no.

Un cop però les caramelles

En cantarem en noble afany

Rera un estel trobaran elles

A l'enyorat cant del company.

II

El Vell Belagna

De la pageseta vila

de Juneda, crec no hi ha

bondat suau i més tranquil·la

que la del vell sagristà.

Per capir la feina magna

que dins l'església convé

no hi ha com el vell Belagna

que molt anys fa que ho sol fer.

Sa faç ja tota arrugada

a tothom sempre somriu,

bonhomia tan marcada

en cap més lloc pot fer niu.

En sa testa blanca i pura

com els cims rublerts de neu

ses mans sols saben amb cura

endreçar coses de Déu.

Tot fent el camí de missa

el temps l'ha anat envellint,

avui ja molt poc frissa,

però encar segueix complint.

Vell Belagna, amb feina tanta

jo no sé com pot tan vell,

puix ja passa dels vuitanta

i a l'església ho fa tot ell.

Els casats tots el veneren

car els va haver d'ensenyar

tots els compliments que tenen

les esgésies per casar.

Les fadrines l'enjogassen

per quan s'acabi el festeig,

i els infants tots l'escridassen

quan va a fer algun bateig.

Sols quan sent cantar absoltes

sent un xic d'ensopiment,

oracions pel mort diu moltes

amb un deix d'enyorament.

I és que el vell Belagna pensa

que l'esperen dalt al cel,

del terrer ve desprenent-se,

lentament fineix l'arrel.

No fa molt que va copsar-lo

una fera malaltia

que fins fan viaticar-lo

tot creient que moriria.

Més llavors l'església nostra

trobava'l tant a faltar

que el desordre hi feia mostra

i els sants semblaven plorar.

Fins que Déu, veient l'efecte

salut li donà a l'instant,

i avui torna a anar tot recte

car Ell tot ho va cuidant.

Torna a batejar, i per bodes

recordances porta als morts,

i les beates confoses

d'amagat li fan records.

Per tot arreu allà a on passa

el sagristà vuitantí

veu que tothom l'enjogassa

i a tot Juneda sent dir:

"Ai, Belagna, vell Belagna,

no ens deixeu pas massa aviat,

si avui ja en teniu vuitanta

encara no sou al cap,

perquè el nin que entre ploralles

ajudeu a batejar

voldrà més tard que entre rialles

l'ajudeu també a casar!"...

EL PORTAL DEL MARCA

Quatre portals Juneda

tenia per son fort

i el del Marca sols queda

com un llunyà record.

Portal de pedres xopes

d'altres generacions,

fet per amagar tropes

i passar-hi processons.

Qui sap els anys de vida

l'incert del seu destí

que sota de sa eixida

els néts veuran florir.

Portal d'ampit de pedra,

als ulls té poc encant,

mes l'esperit sent febre

recordant i esguardant

cap dins els carrer agres

recargolats i estrets

talment coves de lladres,

de bruixes i follets.

És un roc una bala,

cada racó un renec

si la memòria exhala

records d'un hom rebec

que emparava les lluites

de les guerres civils,

portal de pedres cuites

amb sang de bons i vils.

Amb sots tot just compresos

que feren els trabucs

foragitant francesos

dels carrers vells i clucs.

Tot just la pau regnava

per sota del Portal

una processó hi passava

com sota un arc triomfal.

Les relíquies i imatges

sempre el beneiran

quan fan sos romiatges

allà al Divendres Sant.

Mentrestant les anyades

el colren de vellut

fan cases solellades

treient el corromput.

Més el Portal perdura

com vellet sanitós

que amb venerant figura

vetllés pel seu redós.

I deixa un suau psalteri

i un molt rònec perfum

que vessa un lleu misteri

que els avis daren llum

tancant-lo com una arca

als ulls de sos fillols...

Portal! Portal del Marca...

Quin dol si mai ets pols!

RÚSTEGA

Donzelleta urgellesa

emmorenida pel sol

sols amb un dels teus somriures

a molts cors dónes consol.

És una bella escultura

el teu cos esvelt i fi,

i en passant ton redós omples

de perfum i gessamí.

Talment gemada cirera

són els teus llavis vermells

que en parlar suaus es mouen

com el vent mou dos clavells.

Blaus com l'aigua de la mar

els teus ulls són dues estrelles,

i no ens cansem d'admirar-les

com s'admiren coses belles.

Com els serafins xamosa

és la teva cabellera,

rossa com el mateix or,

ondada com la mar bella.

De tresors com tot aquests

te'n diria més de mil

i el teu posat personal

t'acaba de fer gentil.

Més t'assembles a una Verge

que no pas a un ser humà.

Feliç del qui pot merèixer

la teva preuada mà!...

ELS NOU SALTS

Nou Salts del Canal d'Urgell,

indret curull de poesia,

per l'esp'rit ets un clavell

que vessa perfum novell

totes les hores del dia.

Cada salt té una musica,

cada arbre té una cançó,

que captiven mica a mica

mentre l'aigua es purifica

saltant com tendre infantó.

A l'estiu tot és verdura,

tot floretes camperols,

l'aigua és mantell de blancura

que fins sembla que es detura

per a contemplar els seus volts.

Mes a l'hivern és ufana,

de muntanya duu present,

i quan el gel tant s'aplana

cada Salt tant s'engalana

que fins sembla un monument.

Estiu i hivern sense mida

brinca l'aigua pels Nou Salts,

i tira avall per dar vida

a les plantes dels comals.

Nou Salts

indret curull de poesia

per l'esp'rit ets un clavell

que vessa perfum novell

totes les hores del dia.

ESPERO I ESGUARDO

Bonica xiqueta