"HOY PASÓ POR NUESTRA VILLA

PILAR PRIMO DE RIVERA"

Cap als anys 1950-52 la pressió de la dictadura continuava, fèrria, sobre tota l'Espanya ocupada. Les víctimes no n'eren només la gent adulta o els disidents polítics, també els nens d'escola tenim algunes curioses anècdotes per a contar.

Vull difondre'n avui una de molt menuda, però que els de la meva generació recordaran encara. Per aquella època jo encara anava a l'escola nacional. Un bon dematí d'hivern, en arribar a classe, els mestres ens varen repartir unes banderetes espanyoles de paper que havien sobrat en una celebració d'un parell de setmanes abans, i tots en formació ens posàrem en camí cap a la Carretera Nova. Un cop arribats, a l'altura si fa no fa del Quarter de la Guàrdia Civil (que aleshores no existia encara), vàrem començar a esperar.

Avui seria impossible que un centenar de nens i nenes s'estigués allí sense que al cap de pocs minuts hi hagués cap desgràcia, però en aquella època tots érem força disciplinats, i, sobretot, el trànsit era gairebé nul. De manera que, embolicats en les nostres bufandes i establint torns de servar la bandereta per evitar congelacions de mans, va anar passant el temps.

Quant temps? No ho sé, potser una hora, potser dues. Els mestres ens anaven dient que passaria aviat Pilar Primo de Rivera, i calia fer-li una bona recepció.

Avui gairebé ningú no es recorda de Pilar Primo de Rivera, però en aquella època ocupava un càrrec destacat a la Sección Femenina de la Falange, i teneia el seu dia de glòria l’1 de maig, quan a l’estadi Bernabeu es feia la “Demostración sindical” amb tota mena de ballets i efectes gimnàstics de tipus feixista i massiu, davant del Generalísimo. Era germana del polític José Antonio Primo de Rivera (1903-1936), fill del dictador Miguel Primo de Rivera i fundador de Falange Española, el partit polític feixista amb què el bàndol nacionalista havia intentat vestir ideològicament la cara de la seva militarada.

En fi, el cas és que tot d'una algú cridà: "Ja s'acosta!" i tots ens posàrem a remenar les banderetes. Va ser vist i no vist, perquè uns quants cotxes passaren vora nostra amb tota la velocitat que els permetia la pobra carretera d'aleshores, i ja va estar. He recordat moltes vegades aquella escena veient el final de la pel·lícula Bienvenido, Mr. Marshall.

Tornàrem cap a l'escola, i aquella tarda el Sr. Ullate, el nostre mestre, ens va fer un dictat que portava per títol: "Hoy pasó por nuestra villa Pilar Primo de Rivera".

Josep M. Albaigès Barcelona, abril 1994