HISTÒRIA D'UN NOM: LA MANREANA

«Mes ufanós que la Manreana»

Dita popular

A l'any 1585 el terme de Juneda devia tenir un aspecte ben diferent al d'avui. Unes cases menudes i miserables arreplegades vora el turó, uns camins polsosos a l'estiu i fangosos a l'hivern connectant-les amb àrides planícies ermes plagades d'espantallops rodolant... Una cosa, però, tenia ja un aspecte ben semblant: el fons de la vall de la Femosa, aleshores l’única deu d'aigua permanent al terme. Aquest rierol, tan migrat a l’escala d'avui, creava una estreta faixa irrigable a cada una de les seves dues bandes, i ja els junedencs de llavors sabien treure'n profit, com testimoniava a l'any esmentat Enric Cock, acompanyant del rei Felip II en un viatge per Catalunya, quan, fent la crònica del pas del seguici reial per la nostra comarca, deia:

"A vuit d'abril... havent caminat després de dinar quatre llegües, arribàrem a un poble de dos-cents veïns que es diu les Borges, havent passat primer per Juneda, poblet que es al camí no gaire lluny d'on havíem de posar. Entre poble i poble hi havia moltes sèquies que regaven llurs fèrtils camps de blat."

El fons de la vall ha estat sempre el lloc privilegiat del terme. Allí hi trobem enclavaments i indústries de tota època, des de les restes de la vil∙la romana del Tossal de les Forques als molins del Paco, de Baix i del Masot, passant pels masos de Betilla, Vimferri i tants altres. I aquesta característica roman encara avui, quan al llarg de les marges de la Femosa tendeixen a concentrar-s’hi les granges, nova font de riquesa junedenca.

Pero no és la nostra intenció estendre'ns descriptivament per tota la vall, sinó concretar-nos en una partida ben específica: la Manreana. D'on ve aquest curiós nom?

Històricament i lingüística, la resposta ha estat trobada fa temps. Es tracta d'una deformació fonètica de «manresana», paraula al∙lusiva a una de les institucions més interessants de la Reconquesta catalana, especialment per a nosaltres els habitants del Baix Urgell.

Fem una mica d'història. Al segle XI, en ple impuls reconqueridor de la terra ocupada pels alarbs, és freqüent trobar a les escriptures i documents de compravenda de terres la referència «comtat de Manresa». D'on surt aquesta curiosa entitat, si es més que sabut que mai no va existir cap comte de Manresa? L'única explicació viable és que, per analogia amb els noms d'altres unitats funcionals en permanent activitat reconqueridora aleshores —comtats de Cerdanya, Berga i Ausona a Llevant; Urgell, Pallars i Ribagorga a Ponent, i Barcelona arreu, erigit en incardinador de tots—, una unitat territorial amb base a la ciutat del Cardener, però encara per organitzar jeràrquicament, s'erigia en punta de llança guerrera, creixent a ritme viu cap a Ponent, estenent-se amiboidalment per l'interior d'una zona que podríem enquadrar al triangle format per Balaguer, Lleida i Manresa. Els dos primers vèrtexs esmentats eren l'objectiu, l'altre la base. El comtat de Manresa, més que la seu d'un comte era, doncs, una marca fronterera, una empenta permanent contra els aleshores puixants sarraïns. No cal esforçar-se gaire per veure'l amb un paper similar al del comparativament massa ponderat far-west americà; lloc inestable, de concorrença d'aventurers, de conqueridors, d'idealistes; lloc de vida perillosa però alhora d’excepcionals oportunitats per a l'home decidit, que creu en una empresa i té valor per a dur-la a terme.

Mentre l'avanç pel comtat feia més i més propera la cobdiciada «Larida» encara musulmana, calia organitzar, guardar i preveure. De tot això, en un plegat s'encarregaven les torres de guaita al servei del «comtat sense comte». No eren pas cosa nova aquestes torres, escampades per tota la geografía catalana, puix hom remunta algunes a l'època ibèrica. Recordo haver-ne vist força en diferents punts de la nostra terra, especialment a l'antiga frontera amb la Catalunya Vella. A Castellfollit de Riubregós, a Verdú, a Guimerà, a Almenara, llur silueta em provoca sempre el deliciós calfred del contacte amb les nostres més fondes arrels. Gairebé sempre eren cilíndriques, d'uns 15 m d'alçada, amb poca capacitat interior, com podem veure en el gràfic de Josep María Miró i Rosinach, que representa la que encara es conserva a Verdú, avui voltada d'altres edificacions que li sorgiren com a complement amb els anys. D'alguna manera aquestes «guardes» (així les anomenava el poble) actuaven com a seus per a l'estabilitat i protecció dels nous nuclis humans que s'organitzaven així que els sarraïs retrocedien.

Situació de les torres manresanes localitzades avui

En aquest tipus s'enquadren les torres manresanes, que un temps van propagar llur silueta pel nostre Urgell. En elles, ultra les funcions de refugi i defensa, cal fer especial afermament en una altra ben important: la de pura vigilància. I, de fet, les reduïdes dimensions de la torre i el seu caire eminentment defensiu fan pensar que aquesta era potser la seva missió primordial. Fixem-nos en primer lloc en l’única porta d'entrada, col-locada a cinc o sis metres d'altura: fàcil d'abastar per als seus moradors amb una escala de corda que, un cop retirada des de dalt, feia pràticament inexpugnable l'accés, i pensem després en la terrassa, ampla i ben expedita, per a fer senyals diürns o nocturns, que serien captats per la següent torre i trasmeses rápidament a la reraguarda, donant així temps d'organitzar les forces defensives davant qualsevol intent sorpresiu de reaccó alarb. Com devia resultar d’emocionant, per als migrats moradors d'aquestes torres, trobar-se de tant en tant enmig d'un exèrcit sarraí invasor (o hauríem d'anomenar-lo també reconqueridor?), podent informar de tots els seus moviments i sentint-se'n alhora invulnerables! Podien romandre tranquils a llur migrat refugi voltats de moros: un sac de fesols i una cisterna plena d'aigua els abastaven per a un any entre l'enemic, incapaç de castigar-los per llur agosarament.

Seccions d’una típica torre manresana (Verdú)

El comtat de Manresa degué comprendre, als seus millors moments, extenses zones, que enquadraven les poblacions de Calaf, Cervera, Tàrrega, Anglesola, Forès... i fins la mateixa Lleida finalnent. En un deliciós article d'en Duran i Sanpere (Diario de Barcelona, 09.12.69; reimpressió al recull Pels camins de la Història, de la Fundació Vives Casajuana, Barcelona, 1973), s'exposaven les circumstàncies geogràfico-polítiques d'aquesta interessant entitat, que encara està per delimitar ben exactament, tant en l'espai com en el temps.

Es coneix avui, amb tota precisió, l'existència de quatre d'aquestes torres, bé que tres d'elles només per la toponímia. L'única encara conservada avui, per cert en força bon estat, és molt a prop dels Prats de Rei, a un indret ben familiar per a tots els qui fan sovint la ruta en cotxe Barcelona-Andorra, i és coneguda per "la Manresana dels Prats". Vora Sant Ramon del Portell hi ha un poble anomenat la Manresana! Entre Linyola i la Fuliola es conserva també el record d'una altra amb el mateix nom.

Pels motius de vigilància i transmissió de senyals abans esmentats, les torres manresanes havien de formar, sense cap mena de dubte, un rosari continu, amb vista de l'una a 1'altra, i llur posició lógica era encimbellades en punts elevats i d'àmplia panorámica. Doncs bé, la simple consulta d'un mapa ens fa adonar que les poblacions de Linyola, la Manresana i els Prats de Rei cauen en una línia recta que apunta dretament entre Balaguer i Lleida. Per cert que en la mateixa línia queden altres poblacions amb topònims tan aclaridors com Torrefeta i Tarroja de Segarra... Es pot dir que el sector "batut" per aquest eix és la vessant Nord de la depressió constituïda per la conca d'erosió de l'Urgell.

La quarta torre manresana coneguda fou a Juneda. Enfocant el problema de la seva ubicació exacta amb ulls d'estratego, aviat es conclou que l'emplaçament òptim era a dalt d'una de les taules que voregen la vall de la Femosa, des del tossal de les Forques fins a l’ermita de Sant Jordi. Fixem-nos que la línia definida així voreja la conca d’erosió urgellenca abans esmentada per la banda meridional, cosa que indueix a considerar la torre com formant part del "rosari" que complementava la línia Linyola-Manresana-Prats. I una curiositat elemental duu a preguntar-se on seria la següent fortificació, la que continuaria la cadena cap a la reraguarda cristiana.

Sempre havia calculat que aquesta posició havia d'estar vora les Borges, per la seva posició d'entrada a les majors altituds garriguenques, precursores de les de la Segarra. I, ves per on, fa pocs mesos que en Josep Ferrer, més conegut per "Melani d'Urgell", m'aporta una interessantíssima dada informant-me que, en una excursió investigadora amb el Dr. Pita Mercè, aquest havia descobert el basament d’un edifici, possiblement una torre, al lloc on per "lógica militar" havia de trobar-se. Realment, això fa pensar que potser no s'apliquen amb prou freqüència criteris de tipus tècnic com a auxiliars de la investigació històrica, abusant massa i massa de l'escorcoll esgotador dels còdexs.

Res no resta avui de la nostra torre, ni tan sols els fonaments. Això no es massa estrany en un país escàs en pedra com el nostre, on els exemples d'edificis desmuntats per a aprofitar-ne les materials són ben freqüents (recordem només 1'antic poble de Margalef, del qual queda només avui la façana de la seva església). Probablement la torre fou enderrocada en la guerra civil de 1462-72, quan ambdós bàndols competien en suprimir-les per raons estratègiques. Però oblidada durant segles la seva existiència, d'alguna manera aquest monument roman entre nosaltres a través d'un nom que generació rera generació de junedencs han transmès, sovint aliens del seu significat, com a sonor missatge d'una época heroica ja ensorrada en el temps.

Josep Maria Albaigès i Olivart

Juliol 81