EL
PACTE AMERICÀ A JUNEDA
Acabada la guerra civil de
1936-39, l’estat espanyol, amb una clara orientació
ideológica inicial de caire feixista,
va gaudir del recolzament dels règims europeus
afins (Alemanya, Itàlia i posteriorment França com a més
importants), però l’esfondrament posterior de les potències
de l’Eix va col·locar
Franco en una difícil situació. Els
estats democràtics
declararen el bloqueig contra el franquista, pero el Generalísimo va conseguir anar resistint mercès a altres suports (Argentina, per exemple),
y el seu règim va superar
la ventada política internacional.
L’inici de la Guerra Freda a finals del decenni dels 40 començà a canviar les coses. Els països d’aquesta
banda del Teló d’Acer necessitaven com fos aliats contra el bloc
comunista, i aviat s’adonaren
que, democràtic o no, el règim
franquista podia ésser-ne
un d’excel·lent. La victòria
electoral del general Eisenhower al 1952 als Estats Units
va propiciar el canvi definitiu
de signe. Franco havia dit d’ell, profèticament: “Es un militar. Nos entenderemos”. I així va ser.
Després d’uns mesos de negociacions es va firmar al 1953 el Tractat
de Cooperació conjunta Hispano-nordamericà,
conegut popularment com el Pacte Americà. Espanya consentia en l’enclavament d’unes bases dels Estats Units al seu sòl (la majoria
de les quals, transformades
i modernitzades, subsisteixen
encara avui) i a canvi aconseguia l’acceptació en societat democràtica i a més uns importants ajuts econòmics, militars i d’inversions. De fet, dos anys després
el nostre Estat ingressaria a l’ONU i fins i tot, al 1959, el mateix Eisenhower visitaria Madrid, abraçant-se
allí ostentosament amb
Franco en el que sens dubte
va ser el moment estel·lar
del vell dictador.
L’impacte històric del Pacte Americà va ser
abundant a Espanya, i les actuals generacions poden fer-se’n una idea visionant el
film Bienvenido Mr. Marshall,
on en clau d’humor es retrataven les
esperances espanyoles en aquell
històric moment, concretades, a nivell popular, en
les coses que s’esperava aconseguir
del poderós “amic americà”. L’escena de la pel·lícula on cada veí del poble de Villar del Río deixa constància escrita d’allò que vol que li duguin aquells
nous Reis Mags del segle XX és certament d’antologia,
però reflectia l’esperit davant del fet d’una part
de l’Espanya, especialment
la més subdesenvolupada.
Així i tot, no mancaven els escepticismes, també reflectits en la pròpia pel×lícula. Recordo haver cantat
en aquella època, amb
música de Barres i Estrelles, la següent cançó:
Amb
el Pacte Americà
ja no ens cal témer
pas res.
Beurem bones Coca-coles;
deixarem estâ el cafè.
La camisa i la corbata
antiquades
quedaran,
vestirem només amb mambos;
made in USA tot
serà.
Al matí, per afaitar-me
jo m’electrificaré
i si la dutxa no corre
la Marilyn em
duré.
Per anar a l’oficina
no seré matinador,
ja que a la porta m’espera
una avió a reacció.
Mens
pactes i menys andròmines
menys llet, menys formatge
i te,
que la nostra joventut
continuarà amb el cafè!
Només tot signar-se el tractat va començar una campanya informativa a l’Estat, i
Juneda no va ser cap excepció, fins i tot a nivell educatiu.
A l’escola el professor Sr.
Ullate ens va dedicar algunes sessions informatives sobre la situació,
que podien resumir-se, en els meus records,
en els punts següents:
· Espanya és pobra.
· El comunisme és un perill per al món, sotmès a una tensió global (“Un avión ruso con bombas atómicas está a dos
horas de España, partiendo desde Alemania”, va ser un símil literal usat pel nostre
mestre).
· Espanya és l’únic
país on el comunisme ha estat derrotat.
· Però Espanya no pot estar sola al món, en perill de noves guerres.
· Els americans ajudaran
la nostra pobresa tot fent-nos aliats
seus en aquesta lluita de salvació de la humanitat.
· Hi haurà bases americanes,
on no onejarà la
bandera americana (se subratllava especialment aquest punt), llevat en cas de guerra.
No va deixar
de sorpendre una mica la nostra
sensibilitat de vailets que
ens diguessin de cop i tan brutalment que Espanya era pobra, quan durant un seguit d’anys havíem
sentit de manera tan reiterada que Espanya progressava tant de la mà del nostre invicte Caudillo. Però,
bé, així eren les coses, i tots, oblidant la desfeta del 98 en la
que tanta part hi havien tingut els
USA, ens vàrem disposar a entrar en aquella nova era en que aquesta poderosa nació i nosaltres
marxaríem units francament pel camí anticomunista.
A nivell
local, l’ajuda americana va començar
a traduir-se en els anys següents amb
l’arribada a les escoles d’unes caixes retolades
en l’aleshores poc familiar
anglès, plenes de llet en pols i un estrany formatge blanc, en pots cilíndrics i tallats en porcions sectorials, com els de El Caserío, però més
grossos. Aquell era l’ajut per a la nutrició dels nens espanyols,
que pel que es veu, en la visió americana romanien totalment depauperats enmig de la cruel postguerra.
Que a Juneda, lloc on certament
ningú no passava gana, arribessin aquells reforços (de què?) alimentaris, va produir un cert estupor i fins i tot irritació en les persones més sensibles. Però era obligatori prendre-s’ho (qui gosava piular
en aquells anys?), i per això calia reconvertir
les escoles en menjadors,
cosa que ocasionava no poques
dificultats. Calia que cada
alumne tingués cura del seu joc de gots
per a la llet, i es preocupés
de rentar-se el propi. I, a
mig dematí, es prenia obligatòriament un “segon esmorzar”. Tot i que el propi Sr. Ullate donava estoicament
l’exemple bevent-se la seva ració de llet,
gairebé a ningú agradava aquesta sola, i tothom es duia el seu corresponent pot de Cola-Cao o similar per a donar-li
un xic de sabor, cosa que complicava
encara més la distribució
en necessitar-se nous armaris per a guardar els pots, les culleres, els gots, els
tovallons i fins i tot els draps
i altres estris per a mantenir els improvisats
“menjadors” en condicions higièniques.
El repartiment
de llet i formatge resultava així una autèntica llauna (mai millor dit),
suportada pels alumnes amb bon
humor (al capdavall era una parada en les classes, i una ocasió per a xerrar), i així va durar uns quants anys.
Després, de mica en mica i sense
més explicacions, els reforços alimentaris
van anar desapareixent,
cosa que indicava que els americans ens consideraven
ja sortits de la situació
de fam canina en què ens havien vist.
Al mateix temps els súbdits estatunidencs
destacats a Madrid van anar
constituint una autèntica colònia en tots els sentits, i l’entrada de capitals USA va anar preparant el país per a l’espectacular take-off econòmic dels anys seixanta.
Però aquesta és ja una altra història.
Salou, abril 1998