UNA CANONADA MOLT CARA

Agustina Saragossa i Domènech (1786-1857) és l’exemple més clar d’heroi necessitat per la societat en un moment bèl·lic i difícil. La jove, nascuda a Barcelona d’una família humil i casada als disset anys amb Joan Roca, sergent d’Artilleria, es trobava a Saragossa quan la ciutat fou assetjada per l’exèrcit francès, i va resultar que l’1 de juliol de 1808, anant a portar vitualles al seu marit, en servei a la porta del Portillo, va passar a la vora d’un canó, l’assistent del qual havia caigut ferit amb la metxa encesa encara a la mà. Sense pensar-s’ho dues vegades, Agustina la va agafar i disparà el canó.

Signatura d’Agustina d’Aragó

Tota la resta són elucubracions. No se sap ni tan sols si la canonada va ferir algú, ni quins altres fets pogué protagonitzar l’Agustina. Però el cas és que el mateix Palafox, comandant militar de la plaça, en una certificació que serviria de minuta al full de serveis de l’heroïna, confirmà el seu “valor y vehemente patriotismo”, i àdhuc afegí més trets al seu compte, sense aclarir qui carregava el canó. La gesta va córrer de boca en boca, i la noia acabà convertint-se en una llegenda.

...arrancó de la mano del muerto la mecha y siguió dando fuego a la pieza todo el tiempo que duró el ataque, por cuya heroica resolución... creí mi deber... premiar tan heroica resolución concediendo a dicha doña Agustina, en nombre de S. M., la graduación y sueldo que disfrutaba el mismo sargento de artillería a quien había tan dignamente reemplazado...

Certificació expedida pel general Palafox

Molts dels fets posteriors que se li atribueixen durant la guerra no estan avalats per cap font documental, i són recollits per alguns historiadors atenent els propis relats de l’Agustina o fonts orals, per la qual cosa no tenen gaire fiabilitat. Sembla que va ser feta presonera amb el seu marit quan els francesos entraren a la ciutat, encara que aconseguí escapar-se a Puente la Reina mentre era bescanviat el seu cònjuge. En un viatge a França morí el primer dels dos fills del matrimoni. Feta presonera altre cop al setge de Tortosa, va ser a son torn canviada .

Probablement fixà la seva residència a Saragossa durant la resta de la guerra, i la vox populi afirma d’ella que estigué present en accions tan disperses com La Albuera o Arapiles, acompanyant l’exèrcit de Wellington. Encara que improbables, aquestes presències no són impossibles, atenent que la seva canonada l’havia convertida en una figura patriòtico-decorativa, que era mobilitzada per a promoure la moral de les tropes. És fàcil imaginar que el nom de guerra amb què començà a ser coneguda no seria més que una derivació del seu propi, Agustina Zaragoza (ella mateixa, per influència castellana, començà a escriure així el seu cognom), que fàcilment passaria a Agustina de Zaragoza i Agustina de Aragón.

Sí que és cert que al 1809, ja consolidada la seva fama, va realitzar un viatge triomfal per Terol, Cadis i Sevilla. En aquesta ciutat va ser coneguda per Lord Byron, qui li va dedicar uns versos. Retornat Ferran VII del seu exili, també el monarca la saludà personalment.

En tot cas, la resta de la seva vida fou moguda. Al 1823 la trobem a Sevilla, on mor el seu marit víctima de la tisi, i es casa l’any següent amb Juan Eugenio Cobo, catorze anys més jove que ella, cosa que indica que els seus encants continuaven ben vigents o que es tractava d’un matrimoni de conveniència, hipòtesi per la que inclinen els historiadors. Potser va tenir que veure amb això la filiació política del seu marit, caramullat d’honors pels aspirants carlistes Carlos María Isidro de Borbón (“Carles V”) i Carlos de Borbón y Austria Este (“Carles VI”). Les activitats polítiques pel partit carlista, que al final resultaria perdedor, van repercutir de manera molt greu en el seu peculi personal, obligant la nostra heroïna a espavilar-se en busca de rals de billó per on fos.

Monument a Agustina d’Aragó a Saragossa

Continuem seguint-la. Al 1825 neix a València la seva filla Carlota Cobo Zaragoza, i apareix al 1844 a Almería, i al 1846 a Sevilla. És possible que els problemes ocasionats pel seu segon marit influissin en la seva decisió d’anar a residir amb la seva filla Carlota a la ciutat de Ceuta, on s’havia casat aquesta, i on va residir des del 1848, lluny del seu marit, que s’havia quedat a la península. Morí al 1857 a la plaça africana, on fou enterrada. Al 1864 l’ajuntament de Saragossa sol·licità el trasllat de les seves despulles a la capital de l’Ebre, fet que es complí al 1866.

En tot cas, com hem avançat, a llarg de tots aquests anys l’Agustina no s’oblidà de treure rendiment pecuniari de la seva canonada. Dona de caràcter fort i brusc a vegades, i poc amiga de perdre el temps, des del primer moment elevà a la Junta Central una sol·licitud de recompensa per la seva acció, i ja al 1809 va ser nomenada subtinent d’Infanteria, passant després a la nòmina de “Jefes y Oficiales Sueltos”, amb uns havers de 450 rals de billó líquids al mes. A través de cinc instàncies entre 1847 i 1857 poden reconstruir-se les seves peripècies perseguint la devolució d’unes quantitats que li adeudava l’Estat, però sense fer al·lusió a unes altres molt majors que sí que serien reclamades per la seva filla i el seu nét.

“Childe Harolde’s Pilgrimage’

Yet who shall marvel when you hear her tale?
Oh! Had you known her in her softer hour;
Mark’d her black eye that mocks her coal black veil;
Heard her light lively tones in lady’s bower;
Seen her long looks that foiled the painter power;
Her fairy form, with more than female grace;
Scarce would you deem that Saragossa’s tower;
Beheld her smile in danger’s Gorgon face;
Thins the closed ranks, and leads in glory’s fearful chase.

Her lover sinks- she sheds no ill-timed tear;
Her chief is slain – she fills his fatal post;
Her fellows flee – she checks their vase career;
The foe retied – she heads the sallying host;
Who can appease like her a lover’s ghost?
Who can avenge so well a leaders fall?
What maid retrieve when a man’s flushed hope is lost?
Who hang so fiercely on the flying Gaul?
Foil’d by a woman’s hand, before a batter’d wall?

Poema de Lord Byron a Agustina d’Aragó

Però això no era res: Carlota, dona que havia heretat el caràcter decidit de l’Agustina, decidí explotar els seus mèrits de guerra d’una forma més decidida, i aconseguí, ben just morta la seva mare, que se li transferís la pensió que havia cobrat. I al llarg dels anys següents va seguir oprimint la mamelleta de la vaca bombardejant d’instàncies Isabel II —de la qual s’havia fet amiga— en sol·licitud de privilegis recolzats en els mèrits de la seva heroica mare. Així, sol·licità i obtingué per als seus fills sengles places de cadets, nous havers per a atendre llur educació mentre seguien aquests estudis, i ja acabats, col·locacions de subtinents d’Infanteria, amb entrada lliure a la corresponent companyia. No cal dir-ho, no s’oblidà de tornar a la càrrega en l’assumpte de les pensions no reclamades per la seva mare (1876), sol·licitant quantitats sembla que endarrerides. Després d’un sens fi de reiteracions i molts plaços peremptoris i comminatoris, Sevilla va remitir al 1886 (deu anys més tard!) un reconeixement de deute per 19.083 rals, als que ascendien els endarreriments deixats de percebre per la difunta Agustina.

Amb tot això, la mateixa Carlota morí també (1892), i amb una tenacitat inusitada continuà el procediment el nét, Francisco Atienza, cal suposar que amb bon fi, ja que res no en diuen les biografies que hem pogut consultar. No se sap, doncs, fins a quin any li va continuar pagant l’Estat espanyol a compte de la canonada.

Per llur part, les nétes d’Agustina per part del seu fill Juan Roca, nascudes al 1848 i 1850, van morir solteres, i al 1885 llur condición d’“orfes” (!) els valgué una pensió reconeguda per donya Maria Cristina en virtut dels mèrits de l’àvia. És a dir, que fins al 1925, data de de l’òbit de la segona, els mèrits de l’Agustina continuaren distribuint beneficis.

Val a dir que amb el temps es va anar oblidant la procedència catalana d’Agustina; tothom donava per suposat que era aragonesa. Per això fou una autèntica commoció a Saragossa quan a principis del segle XX un investigador va trobar a Barcelona la seva partida de baptisme. El fet, no cal dir-ho, va ser acceptat de molt mala gana a la seva residència adoptiva saragossana d’uns anys.

La història te un curiós epíleg. Al 1986, en què es complien els dos segles del seu naixement, en Ramon Santamaria, batlle del poble lleidatà de Fulleda, província de Lleida (125 habitants) va decidir commemorar l’aconteixement de forma espectacular. I què té a veure Fulleda amb Agustina? Resulta que els seus pares, Pere Joan Saragossa i Raimunda Domènech, hi havien nascut i s’hi havien casat (1772), tot i que emigraren a Barcelona molts anys abans del naixement de llur famosa filla. Peró l’alcalde era home tenaç, i arribà a inventar-se pel seu compte un impossible parejat que atribuí a la vox populi de la localitat:

Agustina d’Aragó

Fou feta a can Sivistró.

Can Sivistró era la casa pairal dels pares, i existeix encara avui. No mereix més crèdit aquest rodolí, ja que Agustina era la tercera dels quatre fills del matrimoni, tots nascuts a Barcelona i inscrits baptismalment a l’església de Santa Maria del Mar.

La tenacitat d’en Santamaria aconseguí reunir mil persones en un àgape col·lectiu el dia 9 de març, i fins i tot que l’Exèrcit donés un canó antic per a l’escultura que també s’encarregà d’Agustina aplicant el foc a la metxa. Llàstima que la peça artillera no arribà a temps per a la festa. Per a suplir-la, se n’utilitzà una d’artilleria antiaèria!, a la qual, pel seu embalum, no hi arribava la pobra Agustina. Però avui s’ha esmenat ja la fallada. Bé, ja que la nostra artillera no nasqué a Fulleda, bé està que tingui allí l’única estatua que li coneixem a la seva pàtria catalana.

Josep M. Albaigès i Olivart

Barcelona, octubre 2007