DE PALINDROMISTA A PALINDROMAIRE

En un moment de gran efervescència palindròmica al voltant de la identitat dels palíndroms i de la seva autoria jo em centraré només en com hem d’anomenar les persones que es dediquen a la seva creació. La paraula palindromista no em fa el pes, crec que té un ressò tècnic que no s’adiu amb aquesta tasca artesana o fins i tot artística.

Fa pocs dies vaig rellegir La barretina de Jacint Verdaguer, que casualment comença parlant de la meva ciutat (Quan a Olot jo l’aprenia / mon ofici dava pler...) i que té aquesta tornada:

Só barretinaire

de Prats de Molló;

me diuen cantaire,

més no canto gaire,

més no canto, no.

Dues precioses paraules, barretinaire i cantaire, acabades amb el sufix –aire, em van fer pensar: i per què no ens diem palindromaires i no pas palindromistes?

No trobareu cap de d’aquests dos mots en els diccionaris, que contenen - i no pas tots - un sol derivat de palíndrom: l’adjectiu palindròmic i només aplicat a malalties recurrents. Tots dos es poden utilitzar a l’hora d’esmentar les persones que fan, cerquen, cacen o troben palíndroms, però palindromista preval sobre palindromaire, el qual no he vist mai en un escrit.

Però, hi haurien altres alternatives? Buscant informació vaig trobar un treball acadèmic, firmat per Meritxell Domènech, Rosa Estopà, Marta Folia i Jordi Morel titulat Neologismes de noms d’oficis i de professions formats per sufixació, partint de les dades recollides per l’observatori de Neologia de la Universitat Pompeu Fabra.

Segons aquest estudi, els sufixos que formen amb més freqüència noms d’oficis i professions són, de més a menys, –ista, --er –era, –aire,–à –ana i -dor –dora. Les entrades d’aquests sufixos en el Gran Diccionari de l’Enciclopèdia Catalana que segueixen ens donen distintes informacions semàntiques:

-ista

Sufix, del llatí –ista, que significa: 1 ‘seguidor de la teoria o la doctrina corresponent’. Ex: optimista, comunista.

2 ‘professional de’ Ex: pianista, dentista

-er –era

Sufix, del llatí –arius, -aria, que significa; 1 ‘habitant o natural de’. Ex: brasiler, castelloner.

2 ‘professional de’. Ex: fuster, rellotger.

3 ‘propens a’. Ex: mentider, rialler.

-aire

Sufix, del llatí –ator, que significa: 1 ‘professional de’. Ex: drapaire, terrissaire.

2 ‘afeccionat o propens a’ Ex: dansaire, xerraire.

-dor –dora

Sufix , del llatí –tor, -toris que indica: 1 ‘agent o professió’. Ex: teixidor, caçador, cosidora.

2 Relació amb verbs. Ex: coneixedor, segador.

-à –ana

1 Sufix, del llatí –anus, -a, que indica la persona que fa l’acció. Ex: guardià, escolà.

2 Sufix, del llatí –anus, -a que significa 1 ‘relatiu o pertanyent a’. Ex: tardà, llunyà. 2 ‘habitant o natural de’. Ex: valencià, italià.

Quantitativament el sufix –ista és molt productiu en la creació de noves paraules que indiquen ocupació. En canvi els altres ho són poc (-er –era; -aire) o molt poc (-à –ana; -dor –dora)

Prescindim doncs dels dos darrers que a més no lliguen gaire amb l’arrel palíndrom i veiem en quin àmbit cadascun dels altres tres s’han especialitzat.

El sufix –ista té la preponderància degut a que és utilitzat per formar noves paraules en molts àmbits com esport, música, art, economia, vehicles, espectacles, dret, tècniques i noves professions.

Els sufixos –er –era tenen el seu paper en la cançó, espectacles, professions de caire tradicional (butaner) o relacionades amb l’alimentació (cocteler).

El sufix –aire serveix per formar noms d’oficis tradicionals, alguns en declivi (tranviaire, ninotaire) o per rebatejar professions modernes (robotaire) i també per anomenar persones aficionades a una activitat determinada (dansaire, cantaire, boletaire). Cal remarcar que quan l’activitat pot ser una afició però també una professió, la llengua distingueix aquest fet usant dos sufixos: –aire per l’afecció i un dels altres per la professió. Ex futbolaire–: futbolista .

Tenim doncs que els diccionaris i els caçadors de neologismes coincideixen en que el sufix –aire és l’únic que fa referència a persones aficionades, no professionals, a una activitat determinada i per tant s’escauria molt bé denominar palindromaires als diletants que s’entretenen cercant palíndroms pel pur plaer que hi troben, per il loro diletto, mentre que els afortunats que es poden guanyar la vida amb aquesta ocupació, si és que existeixen, continuaríem anomenant-los palindromistes.

Com que no és el meu cas, des d’ara i en aquest I Congrés Palindròmic Internacional em declaro públicament palindromaire i proposo als companys no professionals que adoptin aquesta denominació en llurs escrits i parla.

I per acabar més o menys com he començat, com pertoca a un palindromaire, goso estrafer la tornada de l‘inici i m’acomiado així:

Só palindromaire

company d’en Lladó;

me diuen cantaire,

més no canto gaire,

palíndroms faig jo.

Francesc Capdevila, 2009