SOBRE LA PROLETARITZACIÓ DE L’ART

Un bon home visita una exposició d'art abstracte. S'indigna davant d'aquelles "bestieses", i el seu furor es fa aquil∙lià veient el menyspreu que l'autor li dedica com a ignorant.

Un famós músic pop es desepera veient com és d'efímera la fama. Passats deu anys des dels seus éxists, ningú no es recorda d'ell.

Un afamat escriptor de novel∙les trona contra els editors que són qui fan el negoci, quan ell, vertader autor de tota la moixiganga, no treu gairebé res dels seus llibres.

Aquestes actituds responen a problemes diversos, però totes estan motivades en un mateix fet: la trasllació del fenomen artístic a nivells assequibles pel gran públic.

L’art, tradicionalment un passatemps exclussiu de les classes màs potents de la societat, ha trencat aquests motlles i s'ha llançat a buscar clients en la gran massa. I tot un món de convencions, usos i establiments trontolla davant aquesta novetat, provocant una autèntica crisi.

Hem nomenat la paraula "crisi". Sabut és que vol dir "canvi". Per ací podem comprendre aquesta situació.

Canvi: heus ací la base de tot. Cal suposar que si la situació s'establitza, en un temps no gaire llarg es prendran com a lògiques actituds avui encara força exòtiques, i es tornaran menys passionals moltes situacions.

Analitzem, no l’art en si, sinó les circumstàncies que l'havien voltat fins ara i les que el volten avui.

Qui era l'artista? Un home dedicat a una tasca, que podia considerar-se com a altament especialitzada (la humanitat no estava d'orgues, i la bellesa la tenia una mica freda quan hi havia el problema de la jalància). Per aixó el seu públic és molt reduït. De fet, es reduia a unes poques persones amb capacitat económica com per a permetre's aquesta "feina" extremadament fina. El senyor italià renaixentista mirava per igual l'arquitecte que li feia una casa maca, el sastre que li tallava un bon vestit i el músic que li endolcia les digestions amb la viola. I l'artista feia la seva tasca en funció del senyor: el sastre li feia el vestit a mida, i el músic tocava la música que el senyor volia i no una altra. Aixó de la llibertat de l’artista hagués sonat com si el vostre botiguer us posés sucre quan li demaneu sopa.

Remarquem aquests trets, perqué són fonamentals: treball altament especialitzat, públic reduït, gènere de treball en funció dels gustos del públic.

Avui en diuen "mecenes" a aquests clients d'art, peró per la mateixa raó podríem aplicar el nom al govern d’USA acceptant com a consumidor únic els productes de la NASA. No entrem en les distincions entre el que convencionalment s'anomenava "art" i els coets a la Lluna: des del punt de vista de relació entre "productor" i "acceptador" la situació és la mateixa.

És aquesta situació −en principi− la que s'ha alterat. I, de retruc, aquesta extensió de l’art com a objecte assequible a la massa porta inexorablement a la seva desvalorització. S’aprecia allò que és escàs i no allò que és “important” (qui dóna valor a l'aire?). L'obra d'art es troba trivialitzada i més en un univers d'elements que es fan mútuament i li fan la competència disputant-se l'atenció de l'home. Allí, entre ells, l'art és un de tants, i ha de rebaixar-se a lluitar a cops de colze per a aconseguir unes engrunes de cas.

Potser l'expressió més clara d'aquesta situació és el desconcert amb què es veu la dualitat obra autèntica-obra reproduïda. És clar que si avui les tècniques modernes permeten la reproduccio d'una obra d'art −pintura especialment− amb una perfecció tal que resulten indistingibles de l'original −els tècnics armats de raigs X no compten, és clar−, la sensació artística que hauria de produir una reproducció d'aquest tipus en l’espectador hauria d'ésser totalment idèntica a l'original. Però no ho és, tothom ho diu. Què passa? Senzillament, qui s'extasia davant un quadre autèntic del Greco i mira amb indiferència una perfecta còpia seva, està valorant una cosa diferent de l'art: l'autenticitat. I deixem de banda els temes, que seria fàcil abordar, de la component snob o el nouriquisme de moltes d’aquestes actituds. Estem considerant només les autèntiques, les sinceres.

Es clar, per a valorar l'autenticitat cal "saber" que aquell quadre és l'autèntic. Si l'espectador fos enganyat s’extasiaria, però tan aviat sabés que el quadre era fals o reproduït, s’esvaniria la seva adoració.

Ara bé, la sensació pictòrica era la mateixa en els dos casos. I això demostra que l’estat espiritual de l’espectador no provenia d'una impressió dels sentits, sinó d'una situació mental: saber que l’obra era autèntica (un cec prodria experimen tar-la: només caldria dir-li: “Ets davant d'un Rembrandt”). L'autenticitat és un valor, no hi ha pas dubte, però un valor no artístic. La part d'aquesta impressió que era vivència artística estava en realitat ja dintre d'ell mateix, i el quadre ha estat només un pretext per a deslliurar-la. D'aquesta manera, traslladant l'element desencadenador de la forma cromàtica a l'autenticitat del quadre s'ha mantingut incòlume el prestigí de l'obra d'art que corria perill de veure's massifícada i per això mateix desvirtuada. Si tothom pogués tenir a casa seva una reproducció de Las Meninas idèntica a l'original, aquesta no tindria valor: cal que hi hagi quelcom d'únic en alguna de les milions de Meninas que hi ha al món: el més fàcil és elegir l’autèntica, de la que només n'hi ha una. Observem que en cine, par exemple, això és més difícil, però hom ha inventat l'estrena i el deliri snob que l'acompanya.

Així doncs l'art compleix, sense voler-ho, una missió separadora i elitificadora. Abans era fàcil: els electes destinataris de la vivència artística eren els qui tenien l'obra d'art. Avui és més complicat: cal definir "una" especial obra, "un'' dels molts exemplars que en corren. I així es veu que el motiu de triar-lo és extra-artístic... com ha havia estat sempre. L'expert en art s'autoclassifica dintre del grup dels elegits, o sigui els qui són capaços d’experimentar la vivència artística (fals, ja ho hem vist!). I aquesta rau, en realitat, en ell mateix. I podria manifestar-se sense necessitat d’obra d’art. Caldria només una mica de pràctica.

Hem vist fins ara com es produeixen clares intrusions en el camp de l'art: en primer lloc el fet comercial, en segon, la seva instrumentalització com a eina "selectora". Encara hi ha més, però. L'art, vulgui a no vulgui, està barrejat amb altres valors −ja hem parlat de l'autenticitat− i sovint es veu obligat a sofrir comparacions amb ells. No és un xic estorador veure aquestas discussions entre partidaris de continuar o d’interrompre la Sagrada Família? En essència, els primers veuen en el monument quelcom exclussivament artístic, els segons hi aprecien, a més a més, valors addicionals −tradició, representativitat− que poden fins i tot dominar aquells.

L'art ocupant un lloc secundari en una gradació! Realment, per a moltes persones educades en determinada sensibilitat idealista, senten això com una terrible blasfèmia. I no és que sigui del tot nou: és freqüent, en la novel∙lística i en el teatre, l’oposició art-vida, amb opcions diverses segons els autors, i és coneguda aquella afirmació que valdria més salvar un gat que qualsevol quadre del Louvre. Però, en definitiva, aquesta oposició ho és entre dues manifestacions externes de dos elements que són els que realment conflicteixen: home i naturalesa. L'art és la creació de l'un, la vida de l'altre.

Així vist, la cosa encara té un passis. Ací l'art feia de representant de l'home en una confrontació amb la naturalesa. I el propi caràcter de representant el revalidava com la seva creació màs excelsa.

Però oposar l'art a altres creacions també humanas, ja és moltíssim més dur. És possible que l'art no ocupi ja el tron, el lloc de màxima preferència? I, si no és així, no serà això un símptoma de clara regressió a la barbàrie?

Si examinem curosament els orígens d'aquesta entronització de l'art, ens trobarem amb sorpresa que aquesta s'ha mantingut en tant ha estat objecte de consum de minories. La massificació, l'ús habitual, porten a la trivialització. En una casa petita no hi ha lloc per a altars.

I porta, de retruc, la professió de l'artista, que fa de la seva professió un modus vivendi com un altre. En un món on aquest era quelcom excepcional els diners no estaven incardinats en la seva tasca: igual podia morir-se de fam que ésser riquíssim. Exemples en sobren d'un i altre extrem.

Però avui la cosa canvia. El primer que podríem qüestionar és: ¿Es admissible que l'artista es guanyi la vida amb el seu art, ni més ni menys que amb qualsevol altra mercadería? Avui considerem de forma natural que sí, però, aleshores, quines motivacions podrà al∙legar per situar el producte en un nivell diferent dels altres? En un món on els diners són mesura absolutament de tot allò que és material, la posició és realment difícil.

L'art serà art, serà quelcom sublim. .. però també ho és la penicilina, com a salvadora de vides. O, aprofundint, qualsevol creació humana conscient, com a projecció única i vital d’una personalitat. I això no els impedeix estar situats en un mercat on són valorats.

L'art s'ha fet objecte, s'ha fet consum, s'ha fet habitual. Altres coses ho havien fet abans. Haurem d'adaptar-nos al canvi. La literatura, ben mirat, va ser una trivialització d’aquesta peça única que era l'oratòria. I ha après a subsistir sota aquesta forma plural d’objecte artístic. Així haurà d'ésser amb totes les restants arts. Aquest canvi només ha depengut d'un avanç tècnic, com ho fou en el seu moment la invenció de l'escriptura.

Josep M. Albaigès, ca 1970