ON ÉS AVUI LA COMUNICACIÓ INTERGENERACIONAL?

Fins fa poc temps s’erigien al món un seguit de barreres de tipus vertical: les difícils comunicacions físiques dificultaven el contacte fins i tot entre persones que vivien molt a prop les unes de les altres, i els diferents països col.laboraven en aquesta distanciació establint entre ells aduanes i barreres frontereres sovint impenetrables. Em contava el meu avi que en el viatge més llarg fet en tota la seva vida havia arribat fins a Barcelona, i no era gens estrany que una persona nascuda a Juneda no se n’allunyés mai més enllà de les Borges o Lleida.

Tot aixó ha canviat avui vertiginosament. Els transports han rebut el suport de mitjans tècnics ràpids i eficaços, s’han construït excel.lents vies ràpides, i s’han potenciat els sistemes instantanis de comunicació, des del telèfon i la TV fins a la Internet. Els països rebutgen l’isolament i hem vist fa poc el moment històric de la caiguda de murs artificialment aixecats entre ells per la política i la incomprensió, Més encara, els poders estatals col×laboren avui en la tasca d’unir-se i constituir entitats supranacionals; la Unió Europea és l’exemple més important per a nosaltres. Hem iniciat l’era de la comunicació, i, contrastant amb l’exemple abans esmentat del meu avi, seria molt difícil trobar avui a Juneda una persona que no hagi estat a l’estranger, que no hagi viatjat en avió o que no disposi a la seva família d’una TV o d’un vehicle automòbil.

Són bones noves, no cal pas dubtar-ne. La comunicació entre les persones expandeix el coneixement i fa més fàcil l’adopció dels aspectes positius de cada cultura. Al nostre Estat hem viscut l’evolució imparable que va sorgir d’una obertura al turisme als anys 50, permesa només al començament per tal d’anivellar la nostra balança de pagaments amb unes divises, però que va acabar tenint un efecte imparable sobre els canvis de costums i fins i tot de visió política.

Hi ha, però, un altre factor que insidiosament s’ha anat introduint, i sobre el qual cal cridar l’atenció i sortir-ne al pas: les anteriors barreres verticals estan éssent substituïdes per unes altres d’horitzontals. Els costums, la formació de grups socials, l’adopció de sistemes de valors tendeix a fer-se avui mitjançant estrats cronològics. Les persones s’agrupen amb les de la seva edat, i es desconeix cada cop més com pensen, senten i actuen els d’altres grups generacionals. El jovent junedenc és més a prop del japonès que dels seus pares, comprèn més i s’identifica més amb els esports, la música, els temes vitals, els sentiments, la moralitat i la concepció de vida dels seus companys de l’altre costat de l’oceà que dels que viuen a la seva vora, fins i tot sota el mateix sostre familiar. Cada grup d’edats es reuneix als seus propis locals, freqüenta els seus propis grups socials, forma xarxes pròpies d’amistats, duu a terme llurs lectures, veu els seus programes de televisió, viatja, parla d’uns temes i fins i tot comparteix concepcions ètiques i sociològiques, sovint oposades a les dels grups separats només cinc o deu anys per aquesta barrera d’edats, que cada cop és més infranquejable. Algun major de 40 anys ha entrat alguna vegada en una discoteca? Algun noi de vint anys ha freqüentat les reunions socials i professionals de la generació del seus pares? Fins i tot la Festa Major, en altres èpoques concebuda com a aconteixement “per a tots”, ho és avui només de manera nominal, ja que es viu de manera descoordinada, cada grup familiar assistint a diferents actes y adoptant diferents horaris, que de vegades no deixen ni un minut de convivència total.

He estat testioni de les tertúlies obertes de fa molts anys als bars del poble. A part l‘interès sens dubte gran dels temes sobre els quals es bescanviaven idees, hi havia un factor bàsic en aquestes reunions: cada grup generacional es comunicava i aprenia dels altres. Els joves s’assabentaven dels mitjans tradicionals de conreu, dels problemes del camp, de la història local; els grans sabien quines eren les noves inquietuds i aspiracions de les generacions que els seguien, com enfocaven la vida, com sentien els nous valors polítics. En resum, una intercomunicació difícil de practicar quan no es dóna el contrast enriquidor dels diferents punts de vista propis de punts d’observació variats del món.

Em conta la meva dona que al col×legi intern al que va assistir de joveneta es formaven les taules per al menjar de manera que a cada una hi havia nenes de primer curs i de l’últim, amb la corresponent gradació. Les més grans ensenyaven a les petites a pelar una taronja i fins i tot s’erigien en les seves “protectores”, i les petites aprenien, sense traumes i per via de l’exemple més que teòrica, l’organització, l’educació, el sistema d’estudi i l’estil de les grans. Una menuda podia obsequiar a una gran fent-li el llit, i una gran orientava una menuda quan no sabia com moure’s en una situació nova per a ella. En un món com l’actual on tants pares han dimitit de llur funció educadora per a produir només matalots alts, ben alimentats i sense cervell, aquest sistema resultaria avui d’un interès indubtable.

On som avui? La progressiva estanqueïtat dels grups intergeneracionals duu progressivament a una incomprensió creixent, que caldria trencar com més aviat millor. Veiem alguns exemples de comportaments distorsionats per aquesta manca de comprensió:

· A la societat actual han desaparegut uns tabús (el més important, el sexual), però n’han aparegut uns altres, resultants d’aquesta nova estratificació: el sofriment, la mort, estan socialment bandejats. No es parla mai de la mort, perquè aquest fenomen correspon només al darrer estrat vital, i s’interpreta com a distorsionadora qualsevulla referència a situacions molestes. L’avi de la família desapareix un dia, després de’ingressar a la clínica, i el nen només sap vagament que ja no tornarà, però ni assisteix al seu enterrament, ni se l’inicia en un component de la vida tan important com és el seu final. No es vol saber res del dolor, de la tensió, i això no hi ha dubte que mena a una incomprensió de la vida entesa com a trajectòria, como a totalitat.

· La manca de perspectiva de les sucessives etapes per les que passarà una parella pot menar-la a una manca de plantejament vital durant la seva formació. No es tracta d’insistir una vegada més en la necessitat que una parella estigui preparada per als sacrificis que implica sempre una vida en comú, sinó més encara: conscienciar-la en la necessitat de l’elaboració d’un projecte seriós de convivència, que és allò que en definitiva diferencia una unió ferma i estable d’un simple passatemps intranscendent.

· En fi, aquesta manca de visió pot menar (de fet, està menant ja) a una incapacitat per a una correcta educació dels fills. Veiem avui com molts pares, amb un record excessiu de les disfuncions que per a ells va aportar la manca de mitjans que havien patit a la seva infància, traumatitzen en sentit contrari els seus descendents llançant-los a la vida amb una visió irrealista del món, un fals plantejament de les seves possibilitats i normes de convivència, cosa que sens dubte repercuteix i continuarà repercutint en una correcta adaptació a aquesta societat.

En fi, podríem continuar amb exemples semblants, però prefereixo resumir cridant un cop més l’atenció sobre un punt important: cal que les institucions, els partits polítics, les famílies i la societat en general es conscienciïn de la urgència de promoure metes suficientment engrescadores per a tot l’espectre generacional com per a restituir a la societat aquesta interpenetració perduda. Potser aconseguir-ho, recuperant vells esquemes gairebé oblidats avui, serà la primera i urgent tasca d’aquest segle XXI.

Josep M. Albaigès i Olivart

Barcelona, agost 1998