EL NINOT

"Ser un emblemàtic i conegut mascaró del segle XIX comporta certes responsabili-tats…" pensava el mascaró de proa El Ninot amb el cap una mica enterbolit a causa d'haver dormit malament aquella nit per la calor, per altra part habitual, en aquelles nits d'agost dins el Museu Marítim de Barcelona. Tenia els ulls vidriosos de tants anys de mirar-ho tot sense veure-hi i de resseguir mentalment tots els racons de les Drassanes Reials - ara en plena quietud nocturna - després de l'agitació de durant el dia creada per tants visitants vinguts d'arreu del món. ¿ Que no ho sabeu que els mascarons de proa som gent de grans silencis, acostumats com estem, a obrir-nos pas majestuosament entre les ones i els espais immensos del gran pèlag ? Des de fa segles fins els nostres dies les naus, per primitives que fossin, ja portaven a proa un mascaró pintat o esculpit i que aleshores com ara ja feien, en els vaixells, les mateixes funcions: significació social, política, religiosa o identificació de la propietat en mar i en terra.

D'un pi negre dels Pirineus, al segle XIX, esculpiren el cos del Ninot d'on en sortí una bonica i proporcionada talla que després en fou policromada. A la mà dreta hi porta una gorra de mariner i a l'esquerra un rotlle de paper amb el títol de l'Escola de Nàutica; impacient i decidit com està per començar a navegar. La felicitat absoluta l'hi arribà al cap d'un temps de complir amb elegància la funció per la qual el varen crear i quan va descobrir que gairebé tothom el coneixia amb el popular nom del Ninot. Quina feina més bona aquesta de fer-se camí entre les aigües més rebels o planejar suaument sobre la mar encalmada, de la nostra dolça i blava Mediterrània !

Passaren els anys i mascaró i vaixell, vells i cansats, foren abandonats en un racó sense nom del Port de Barcelona. "Ai! Quina fi que ens espera, fregits com el bacallà!" (dels Pastorets de Josep M^a Folch i Torres). Deixats de la mà de Déu, no la podien pas suportar tanta indignitat enmig d'aquella muntanya de ferralla. Un dia qualsevol uns homes, amb la pell ennegrida pel fum i les mans greixoses i plenes de durícies, agafaren El Ninot de mala manera i li clavaren a l'esquena uns claus grossos i rovellats que el feren desmaiar. Al cap d'unes hores, quan despertà de l'ensurt, es trobà penjat damunt d'una porta amb un impúdic cartell sota els seus peus que deia: Taverna del Ninot . Les olors que sortien d'aquella casa - bravada de bocois de vi de totes les qualitats i preus -; el deixaven novament trastornat. El Ninot, un dels mascarons de proa més preuats de tota la nostra Mediterrània, preferia aquelles altres flaires: les de les llevantades, quan tot ho regiren fins que també tot torna indefectiblement a la calma.

Al voltant de la Taverna del Ninot, hi anaren creixent establiments de viandes de tota mena. Botigues regentades per homes emprenedors i actius que anys més tard, molts d'ells, participarien d'aquella burgesia barcelonina que va viure la febre d'or. El territori que separava el petit nucli de població - petits camps, alguns horts i terrenys mig abandonats - de la Barcelona antiga: era erm ! L'aplicació del pla Cerdà hi traçà noves vies que permeteren la ràpida construcció d'habitatges i equipaments, que anys més tard esdevindrien emblemàtics per la ciutat: L'Hospital Clínic, La Facultat de Medicina de Barcelona i un nou Mercat Municipal. La figura del Ninot era tan popular al barri, que quan La Taverna tancà, els clients de sempre i els nous veïns, demanaren a l'Ajuntament, per unanimitat, que una reproducció fidel del Ninot presidís l'entrada principal del nou mercat; precisament anomenat encara ara: Mercat del Ninot. La talla original passà al Museu Marítim de Barcelona.

Cap al Turó de Montgat ja començava a clarejar. Les aigües del Port de Barcelona davant de les Drassanes Reials, en aquell matí d'estiu, prenien el color daurat dels primers raigs de sol. Dins el Museu Marítim s'acabava també la fosca de la nit i el sol ja entrava plenament per tots els finestrals. El Ninot, després de tants atzucacs, ocupava el lloc que li tocava: ben arrenglerat amb els altres mascarons de proa. Al Museu Marítim de Barcelona, de mascarons n'hi ha dotze d'originals i dues bones reproduccions. Ara tots ben alliçonats es preparaven per comportar-se com cal, i més avui, que la primera visita serà la d'uns italians experts en mascarons de proa: -" Començaran la visita pel Ninot i la seguiran amb al Lleó Coronat de l'Armada; després vindrà la famosa Camila, esculpida amb gràcia a Tossa de Mar l'any 1858; l'altre Lleó, procedent d'un veler mercant construït a Blanes també al segle XIX; la Dama del Canastillo, d'artista desconegut, però que amb la seva bellesa ha enamorat moltes tripulacions; el Centurió, que vol recordar la glòria de la Roma Imperial, procedent d'alguna nau que es deia Roma o Centurió; la figura protectora de Sant Miquel Arcàngel, antic exvot ; La Blanca Eurora, la d'ulls menuts, tallada a Lloret de Mar el 1848 o el famós El Negre de la Riba…

La Rambla de Santa Mònica, a ple matí, sobreïx de gent amb calça curta, encara mig adormida a causa de la paella, la sangria i les celebracions nocturnes. Alguns, els més desperts, miren sorpresos cap a la dreta i descobreixen aquesta esplèndida construcció del gòtic civil català que són les Drassanes Reials. Lligades des del principi a la marina medieval catalana, ja eren anomenades cap el 1243. La construcció principal fou feta entre els anys 1283 i 1328 i es van anar ampliant fins al segle XVIII. A la primera meitat del segle XX, aquestes pedres van acollir, molt encertadament, el Museu Marítim de Barcelona amb tota la seva col·lecció de peces, entre les quals hi ha el mascaró de proa més preuat: el Ninot, que ara torna a somriure perquè n'ha vist entrar un que de jove era veí seu, al Barri del Ninot a l'Esquerra de L'Eixample.

Ramon Casanoves

Museu Marítim de Barcelona