AVUI, 17-9-98

ENIGMÍSTICA

per Màrius Serra

Aku Aku

L'estiu altera els sentits. La gent s'aireja, viatja, es refugia en nous paisatges per simular que fuig de la vida normal. I després torna amb l'únic objectiu d'explicar-nos-ho. Una vegada i una altra. Com si res. El número 39 de "Semagames" publicació especialitzada en jocs de paraules recull un llistat d'expressions tahitianes signat per Josep Maria Albaigès. Albaigès, col·leccionista contumaç de rareses lingüístiques, ens fa saber que arran d'un recent viatge a la Polinèsia va descobrir com la repetició d'un terme era una pràctica lingüística habitual entre els natius, sobretot per reforçar-ne el sentit. És allò de prendre un cafè cafè.

De manera que l'enigmista català va treure el bloc de notes i les paraules polinèsies van anar-hi caient de mica en mica. Primer el deliciós "firi firi" (un plat típic de les illes que Albaigès descriu com un bunyol); després el "mahi mahi" (un dels peixos més consumits a Tahití), el "vini vini" (mena d'ocellet) i el "nao nao" (mosquit). Naturalment la simetria d'aquestes expressions ecoiques està ben lluny de la naturalesa especular dels palíndroms (com ara "català a l'atac"), però Albaigès les troba curioses i persevera en la seva recerca fins que la llista arriba a la desena. No totes les paraules-eco, que és com les bateja el seu promotor, són objectes. També hi ha percepcions sensorials (fred és "toe toe" i calent "ve'a ve'a") o mentals (bonic és "nehe nehe" i temor "pea pea"). La llista la completen una dansa ("upa upa") i una persona homosexual ("rae rae"). No hi té res a veure, però no deixa de resultar xocant que, després de tot el que va dir sobre Lorca abans de l'estiu, Camilo José Cela pertanyi justament a la RAE.

El recull d'ecos tahitians d'Albaigès es pot completar amb un munt de topònims famosos justament per aquesta qüestió: des de les localitats veïnes de Pago Pago, Bora Bora o Pao Pao (a Moorea), fins a l'alemanya de Baden Baden (agermanada de sempre amb Vilanova i la Geltrú per la via còmica dels acudits) o la famosa presó nordamericana de Sing Sing. En català utilitzem sovint aquest mateix mecanisme més aviat naïf, però no necessàriament per donar èmfasi o fabricar un superlatiu. Així, entre nosaltres, qui té el mal vici de pagar al comptat ho fa trinco-trinco o bitllo-bitllo, un poti-poti és una miscel·lània tan variada com la composició ètnica del barri barceloní de Ciutat Vella i tampoc no resulta gens estrany sentir dir que algú cuina al xup-xup, us convida a un pica-pica o passeja xano-xano.

Precisament la gràcia d'aquestes parelles de fet en la nostra llengua és que no sempre són idèntiques, sinó que sovint són parònims que només difereixen d'una lletra. Expressions tan procaçment juganeres com anar pengim-penjam (deixat), ser un baliga-balaga (panxa-contenta) o fer un nyic-i-nyac (picabaralla) són exemples vivents que, en cas de conflicte insalvable, als catalans sempre ens quedaran les delicioses illes dels mars del Sud. I si no us ho creieu, rellegiu l'Aku Aku de Thor Heyerdahl i cap a l'illa de Pasqua hi falta gent!